Álvaro Muñoz. València / @AlvaroMunyoz
Escric açò 24 hores després que la nova radiotelevisió valenciana donara el tret d’eixida cap a la lliure informació. Pot ser que l’alegria siga massa, però crec –sense voluntat d’ofensa ni menyspreu—que cap persona que no haja estat criada ací ho pot entendre. Cada país dels diferents països de parla catalana prospera de la mà d’uns avantatges i d’uns desavantatges. Així, veiem com Catalunya té la virtut d’una majora social, les Illes Balears tenien el mèrit de tenir uns mitjans de comunicació i que, a sobre, no hi haja (gaire) gent que pense que balear i català són llengües diferents. Al País Valencià, en canvi, la realitat ha estat ben diferent. Hem patit una persecució lingüística ferotge, sanguinària, feta dia a dia, durant 24 anys, i que quan te n’has adonat has vist que no hi ha marxa enrere, i que ara només cal pencar de valents per a ennoblir el prestigi de la nostra llengua. Açò, de forma teòrica, resulta fàcil i assequible. Total, obres la TV i prou. I no, ha estat un camí feixuc, amb nombrosos entrebancs, i estaments que ens donaven un colp de puny i ens tornaven a la crua realitat valenciana, aquella on tens una majoria que desprestigia tot allò que no continga una ch o una ñ.
Des d’on eixia la nova televisió À Punt? Us ho explicaré. No eixia del no-res, pitjor, eixia des de la negativitat, des dels prejudicis, des d’aquells que la titllaven d’excloent quan ni tan sols havia començat. Eixia des de la frustració de sentir com els valencianoparlants, dins d’aquesta Espanya plural, podíem rebre qualsevol cadena de l’estat menys les que hi havia en la nostra llengua. Si hi havia res que poguera definir la particularitat valenciana això era impotència. Així, després de lleis, de manifestacions, de mobilització popular, de feina de base i de persones valentes, neix la nova À Punt. I, com ja hem pogut veure les primeres emissions podré jutjar. M’encanta.
Veig per Twitter una piulada que defineix la gravetat de la situació. M’entristeix i després em fa veure tot el que hem aconseguit. Un pare comparteix la seua experiència i hi diu que el fill li ha preguntat: “pare, per què els dibuixos estan en valencià?” Ja n’hi ha prou. Els valencianoparlants estem emocionats pel simple fet d’escoltar els nostres grups, per tenir uns dibuixos propis, per conèixer allò que passa a les nostres fronteres, i per escoltar de fons la nostra llengua. Imagineu des d’on eixíem perquè un valencianoparlant estiga feliç d’escoltar la seua llengua.
Mentre sopem, la meua mare, professora, em diu en castellà: “Esto vendrá muy bien, cuando vosotros erais pequeños estaba Bola de drac, ahora los niños no conocen los dibujos en valenciano”. I és que no cal ser valencianoparlant, ni haver nascut ací, per veure que la situació lingüística era insostenible. Hi ha hagut 4 anys en els quals no hem escoltat valencià en cap mitjà de comunicació, amb conseqüències encara per saber, però catastròfiques.
La nova À Punt és el reflex de la nostra societat, plural i lliure. Només començar, unes declaracions a favor del col·lectiu LGTB i el testimoni sobre com va ser l’arribada d’un immigrant. Entre mitges, escoltes Borja Penalba i Mireia Vives. Marxes. Tornes i veus una taula rodona on les dones són protagonistes, i parlen d’escriptura, de cultura i de masclisme. Acaba, comença el noticiari nocturn i dues dones t’expliquen la situació del país amb una dolça llengua que queda impregnada al cervell de tots els espectadors. Perquè València és això, una ciutat oberta com el seu accent.
