Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
L’amic de Praga (Columna) és la primera novel·la de Joan Manuel Soldevilla (Barcelona, 1964), catedràtic de literatura en un institut de Figueres, col·laborador a la universitat de Girona i estudiós dels mitjans de comunicació de masses. Té un gran nombre de publicacions en el camp de l’assaig i el periodisme. Malauradament la difusió de molts d’aquests interessants volums és limitada, en general. Potser per això aquest llibre venia promocionat com una obra de narrativa i, amb aquest objectiu, el seu gruix històric s’estructura al volt d’una feble trama argumental, cosa que jo crec que perjudica el resultat.
L’amic de Praga ens explica la història de l’amistat entre dos homes d’ideologia diferent, que es van apreciar i valorar i que potser, d’alguna manera, van acabar fins i tot una mica desenganyats d’unes idees que els havien semblat positives i desitjables, Jaume Ministral Masià i Frantisek Kriegel, aquest amic de Praga que dona nom al llibre. El primer d’ells, sobre el qual ja ha escrit en d’altres ocasions Soldevilla, ha estat un personatge singular, intel·ligent, polièdric i que en una època difícil i, potser menys ombrívola del que pensem, va ser valorat en els camps professional i intel·lectual. Mestre de professió, director d’escola, va escriure molt i en molts àmbits i gèneres. Com que un dels seus darrers èxits van ser els guions de la sèrie del Doctor Caparrós se’l sol recordar per aquesta autoria, una entre moltes.
En els bons temps de la ràdio era freqüent escoltar el seu nom quan es mencionaven els autors de guions diversos. Va escriure llibres de divulgació, novel·la negra, assaig, memòries, llibres relacionats amb el món de la pedagogia, de la història, el gruix del que va arribar a escriure i publicar resulta impressionant. Va col·laborar amb Capri en diferents ocasions, escrivint-li obres adients a l’estil de l’actor, tan popular durant anys. Malauradament, Ministral no ha estat valorat encara com caldria, s’han fet algunes reedicions i a Girona se li han retut homenatges i se li ha dedicat alguna exposició.
De molt jove va ser al Front de l’Ebre, a les ordres de Kriegel, polític txecoslovac reformista i dissident, un home amb una vida amarada de riscos, comunista convençut però crític amb l’estalinisme, incòmode per a molta gent i qui, malgrat els mals tràngols viscuts, va sobreviure a les purgues diverses a les quals es va haver d’enfrontar i als empresonaments derivats de fets avui tan mítics com la Primavera de Praga.
A l’autor, el qual en alguns aspectes li percebo certs paral·lelismes amb Ministral, pel que fa al seu interès per tota mena d’aspectes literaris i històrics, li surt, de forma inevitable, el cronista, l’investigador. L’admiració per aquests dos personatges, homes bons, molt diferents i que, per aquestes estranyes coincidències provocades per la història, van relacionar-se en moments difícils, sura en tot moment en un llibre on els personatges reals són molt més convincents i atractius que no pas els de ficció.
El món editorial té els seus condicionants però la història de MInistral i Kriegel demana l’esforç d’un volum llarg i acurat, biogràfic, amb fotografies, índex onomàstic i amb una bona promoció i distribució. Però soc conscient de què ara i aquí això és complicat. Agustí Pons, autor de molt bones biografies de gent de casa nostra, ha manifestat en alguna ocasió les dificultats que comporta el gènere de la biografia. Cal esmerçar temps i recursos i gairebé exigeix el paraigües d’alguna institució sanejada al darrera. I després ve el més difícil, la promoció, la difusió, la venda.
Un altre tema són les cobertes actuals, enganyoses, com la d’aquest llibre. un quadre clàssic, conegut, que té poc a veure amb el rerefons argumental. Malgrat aquestes consideracions el llibre resulta molt interessant pel fons documental que aporta, per les dades que relacionen els dos personatge amb l’època i el lloc on van viure i perquè Ministral hauria de ser algú molt més conegut i valorat, un d’aquests luxes del país dels quals no som conscients i que, sovint, una part de la cultureta oficial i acadèmica relega a l’oblit o etiqueta de forma despectiva, quan, en general, no n’ha llegit res o ben poca cosa.
Ministral va tenir sort. El fet de pertànyer a una família molt religiosa va fer que els avals aconseguits, en acabar la guerra civil, li servissin per recuperar la seva feina de mestre. Es va adaptar a la realitat de forma pràctica i eficaç, però sense servituds. Les seves relacions amb el món editorial, la ràdio, el teatre i, més endavant, els primers programes en català que s’emetien per la segona cadena, ja que hi havia vida abans de TV3 i s’endegaven coses molt interessants amb recursos migrats, van fer que es pogués guanyar bé la vida. Treballant molt, això sí.
En aquest sentit la seva va ser més plàcida i tranquil·la que no pas la de Kriegel, un home al qual va estimar i respectar per la seva honestedat i la força de les seves conviccions. Ni el cristianisme de Ministral ni el comunisme de Kriegel van esdevenir allò que haurien d’haver estat a l’hora d’aconseguir un món just, igualitari i pacífic. Més enllà dels protagonistes el llibre ens passeja per un món en ebullició, per diferents escenaris en conflicte, per la Barcelona de fa uns anys, i resulta un repàs imprescindible de la història contemporània, propera i llunyana, tot i que l’autor no entra en valoracions crítiques i evidencia el respecte i simpatia que li produeixen els seus personatges, reals o inventats.
Una de les frases promocionals del llibre, que es pot llegir a la contraportada fa: “una història tan real que només podia ser explicada com una novel·la”. Jo ho veig ben bé a l’inrevés, una novel·la tan real que mereix i demana un bon llibre d’història. Avui hi ha una tendència a barrejar realitat i ficció, personatges reals amb d’altres inventats. Aquesta tendència pot donar bons resultats però, en general, sovint es perjudiquen la història i la ficció. En tot cas els dos protagonistes del llibre, sigui com sigui, ens provoquen, en acabar-lo, fascinació i ganes de saber-ne més.
