Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
Rebecca Solnit (Bridgeport, Connecticut, 1961) és una activista, historiadora i escriptora nord-americana que ha publicat diferents llibres i articles sobre medi ambient, art, política i història cultural i que ha treballat a fons en campanyes diverses a favor dels drets humans, en especial contra la violència de gènere i per aturar el canvi climàtic. Els homes m’expliquen coses (Angle/Capitán Swing) recull uns quants articles publicats, als quals l’autora ha donat unitat i un fil conductor, la reflexió sobre com s’ha anat conformant, al llarg de la història, la diferència entre homes i dones, i com, en l’actualitat, i fins i tot en les parts del món més suposadament desenvolupades, les dones encara tenen molts problemes i pateixen agressions de tot tipus. L’autora ens parla del món, en general, però situa el seu estudi en el cas dels Estats Units. Malauradament a casa nostra, cada dos per tres tenim motius suficients com per constatar que estem molt lluny de què les coses funcionin com caldria.
El llibre té un títol que pot semblar gairebé irònic i també traspua sentit de l’humor el primer apartat. L’amfitrió fatxenda d’una festa a la qual assisteix l’escriptora li recomana un llibre que ha escrit ella mateixa, cosa que l’home ignora. L’home no escolta, fa el ridícul quan es constata que no ha llegit res del que recomana, més enllà d’una ressenya, i fins i tot quan es posa en evidència la relliscada fa l’orni. O sigui, molts homes, sàpiguen o no de què parlen, volen explicar coses a les dones i educar-les. El llibre, aquests dies, a causa d’una repugnant agressió sexual amb resultat de mort per a la víctima, torna a estar d’actualitat. Sovint es parla dels problemes a cop de titular o quan un fet lamentable posa en evidència un problema de gruix: les violacions, maltractaments i assassinats de dones que es produeixen cada any al món i que, si bé són diferents en nombre segons països i continents, fins i tot allà on el nombre és menys alt arriben a xifres d’escàndol.
Uns casos són més visibles, d’altres no tant. Depèn, com en tantes altres coses, de l’atenció que li dediquen els mitjans, aquesta visibilitat. A més del maltractament directe hi ha situacions que poden semblar anecdòtiques però que són sistemàtiques, la manca d’atenció que es dedica a la veu de les dones, en contextos professionals però fins i tot d’oci o familiars, o les subtils estratègies que endeguen alguns homes amb poder per tal de desacredita-les. Pel que fa a la violència que en els darrers anys s’ha etiquetat com de gènere o domèstica, fa que es comptabilitzin, sobre tot, els casos en els quals l’agressor o assassí es la parella o ex parella de la dona però hi ha un tant per cent alt d’agressions sexuals que no entren en aquesta classificació. La comparació del nombre de dones mortes per homes, al mon, pren la seva veritable dimensió quan es compara, per exemple, amb el nombre de morts a causa de les guerres o dels desastres naturals. A la pandèmia de la violència se li cerquen motius que sovint no són els de gènere i incomoda l’evidència de què el noranta per cent de la violència, en general, la produeixen els homes.
L’autora referencia casos que li han explicat noies universitàries, d’agressions sofertes en el context acadèmic i d’estratègies a considerar a l’hora de fer esport en solitari o de sortir a passeig en hores considerades perilloses. El llibre està ple d’exemples reals. Malauradament, tot i que l’autora no hi entri, la violència contra les dones no s’atura a la tercera edat, al nostre país hi ha hagut violacions d’àvies, amb maltractament afegit, una de les quals en una nit de Nadal, en un geriàtric, a càrrec d’un cuidador que duia cinc anys al centre i que semblava normal i treballador. El pitjor és que molts dels casos de violència contra les dones es consideren de forma puntual i aïllada quan caldria que sovintegessin molt més els mapes i gràfics que incidissin en el problema.
L’autora evoca i comenta escriptores com Virginia Woolf, lúcides i pioneres en molts aspectes, o Betty Friedam, que va comença a esbossar el problema des del rerefons i que va haver d’entomar absurdes critiques de tota mena. Ja no n’hi ha prou amb què les dones accedeixen a l’educació, a càrrecs importants i tot això, encara cal lluitar per una llibertat de moviment que no estigui condicionada per coses com ara horaris, espais o formes de vestir. Les il·lustracions del llibre, amb les quals s’encapçala cada apartat, són reproduccions en blanc i negre dels impressionants quadres sobre la dona de la pintora mexicana Ana Teresa Fernández.
Solnit és així mateix una activista en favor del medi ambient tema que sorgeix en aquest llibre encara que no en sigui l’eix central. De fet, totes les reivindicacions van lligades i tenen punts en comú. El seu assoliment, malgrat el molt que s’ha millorat, va en favor de la humanitat, en general. Un dels apartats el dedica l’autora al mite de Cassandra, condemnada a dir la veritat però a qui ningú no creu, un càstig que li va aplicar un déu a causa, precisament… del seu refús sexual. Un recurs per rebatre les demandes feministes és no creure-les o titllar les dones de mentideres. Evidentment, hi pot haver casos d’aquest tipus, denúncies falses o exageracions, però els estudis i les estadístiques demostren que són poc nombrosos. En tot cas els homes tampoc no han demostrat ser excessivament fiables, en camps com ara el de la política, per posar un exemple.
Solnit no nega el fet de què hi hagi molts homes honestos, defensors dels drets de les dones, de la mateixa manera que hi ha gent de raça blanca que ha defensat els drets dels negres des dels inicis. Però això no amaga una realitat en xifres molt preocupant. El pitjor és que els tòpics, els silencis, les amenaces i els atacs contra l’autoestima femenina han fet forat durant anys en les pròpies dones. Tot i amb això s’ha avançat molt i és qüestió de temps l’assoliment d’una societat més justa i menys violenta. Com escriu l’autora, “Vet aquí el camí: potser fa mil quilòmetres, però la dona que hi camina no està al primer quilòmetre. No sé fins on ha d’arribar, però sé que no va enrere, malgrat tot, i que no camina sola…”.
