Miquel Aures. Banyoles
Arran de la necessitat de l’artista de trobar un model de l’ocell que havia de dibuixar per a il·lustrar una publicació, Javier Garcés, que sempre treballa a partir del natural, va entrar en contacte amb Salvador Pérez, taxidermista de Cassà de la Selva, que l’ensinistrà en aquesta art. Fascinat per aquest món i per les afinitats que ell hi veu amb la pintura, en tant que il·lusió de vida, el pintor va idear una composició que, en principi, s’emparentava d’alguna manera amb els retrats de personatge en el seu gabinet, amb els elements propis del seu ofici, com els famosos de Gutiérrez Solana (El viejo armador, El capitán mercante o El bibliófilo), però aviat el curs de l’obra va fer invertir els termes tradicionals d’aquesta mena de retrat, per deixar en segon pla el model humà, per centrar-se en el producte del seu ofici: els animals naturalitzats.
La realització d’aquest dibuix monumental, que penso que és ja d’obligat coneixement per a qualsevol aficionat a les arts plàstiques, va dur Garcés a passar set mesos de treball a la sala de naturalitzacions del Museu Darder, per tal de pintar alguns dels animals de la seva col·lecció de taxidèrmies, les quals va completar amb altres models de la botiga El Ciervo, de Cassà de la Selva. La munió d’animals que conformen la parada zoològica que desfila a l’entorn del personatge humà en aquesta composició de dimensions formidables (270 cm per 405 cm) pertanyen a totes les categories animals i mides i van de la puput, a l’abellerol o la mostela, passant per la llebre, el cranc americà, el cabirol, la guilla o el peix gat, entre molts d’altres.
El virtuosisme de Garcés amb els llapis de colors, ben conegut, concretat ara en aquesta gran composició sobre paper, fa pensar en una obra tan rellevant a la història de l’art com la famosa llebre de Durer -una aquarel·la, però-. Hi ha, però, almenys una diferència entre els animals dibuixats per Garcés i la llebre del pintor de Nuremberg. Mentre que la de l’alemany sembla un model viu, les bèsties d’aquest conjunt òrfic del Museu Darder són, més que vives, sorpreses en un instant de vida, un esclat vital que és com un crit de sorpresa i que fan pensar en el jove picat per un llangardaix de Caravaggio.
Aquesta obra de Garcés -que personalment és més aviat refractari a fer qualsevol mena de teorització a partir del seu treball- expressa, al meu entendre, el trànsit de la mort i el retorn, efímer, a la vida. La pintura del natural socialitza així el seu caràcter ètic i esdevé naturalesa, exigència de la vida que recorda les seves lleis al dorment. L’organització del conjunt es pot explicar sobre el model d’una vinyeta de còmic, amb un personatge a l’esquerre, el taxidermista adormit davant la seva taula de treball, i un gran globus que evoca el contingut del seu somni: els animals que cobren vida i d’alguna manera l’interroguen, l’increpen. És una vida, però, autèntica, no una mera imitació.
Aquests animals s’organitzen en forma d’espiral o galàxia, en un moviment que va d’esquerra a dreta, amb una gradació de mida, que culmina amb el mico que xiscla gairebé a cau d’orella de l’home. Un altre recurs que utilitza l’artista és el contrast entre el blanc-i-negre i el color, que organitza l’obra en dos plans, els grisos del real i l’esclat de color de les bèsties somniades, amb elements de transició: els primers ocells que -qui sap si en forma de roncs- semblen sortir de la boca oberta del somniador. Al centre mateix de la composició hi figura un conill -símbol de la capacitat reproductiva, de la potència regeneradora de la vida-, que mira l’home que dorm a la part inferior esquerra del conjunt. A la banda inferior dreta, un senglar, que sembla voler saltar fora del marc del dibuix, contrapunteja i equilibra la composició.
_________
Javier Garcés: El somni del taxidermista / Museu Darder, Banyoles (pl. Estudis, 2) / Fins al 22 d’abril de 2019 / Entrada (al dibuix) gratuïta / www.museusdebanyoles.cat
