‘Dogville’, un poble qualsevol en plena escalada de perversió

Sílvia Munt dirigeix al Teatre Lliure la versió teatral de la pel·lícula de Lars von Trier, amb dramatúrgia de la pròpia Munt i Pau Miró

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco


Ja fa temps que cinema i teatre intercanvien les seves convencions i les històries poden transvasar-se d’un mitja a l’altre, amb resultats diferents i, en general, propiciant interessants relectures dels originals. Dogville, la pel·lícula de Lars Von Trier, del 2003, va impactar força en el seu moment. El director acostuma a incomodar i, en aquest cas, a més, va optar per un escenari teatral, situat fora de l’espai i el temps, una ciutat dibuixada a terra i poca cosa més.  Malgrat l’artifici, la tensió i la violència eren ben reals. L’esquema argumental no era nou, ben mirat. En el mon de la literatura, del teatre o del cinema, ha sorgit sovint la temàtica de l’element estrany, el foraster, la forastera o la persona diferent que esdevé víctima i, en ocasions, botxí, si tot plegat es resol en una revenja. La temàtica de la víctima, i així ho feia Von Trier, frega en alguns casos el tema religiós, en relació amb el sacrifici cristià.

La versió del Lliure conserva alguns elements del text original però esdevé tota una altra cosa. L’espai és identificable, realista, un d’aquests ensopits centres cívics o bars de poble, una comunitat petita en la qual les passions i els ressentiments semblen controlats. Aquí, en comparació amb la pel·lícula, hi té un pes relativament menor, però significatiu, la violència progressiva, física i sexual. El final no recorre a la venjança sinó a la fugida, amb una sola mort, la de l’escriptor covard i seductor. Un símbol en molts aspectes de determinats tipus d’intel·lectuals inútils i aprofitats, incapaços de reaccionar quan les coses van mal dades. L’obra es divideix en escenes que mostren la progressió de la història i potser no acaba de percebre’s del tot l’escalada en la perversió que experimenten els habitants d’aquesta comunitat inquietant, tan evident i palpable a la pel·lícula.

Cal acostar-se a la proposta del Lliure sense fer excessives comparacions, som davant d’una recreació, d’una obra de teatre molt ben dirigida per Sílvia Munt, autora, amb Pau Miró, de la dramatúrgia, i molt ben interpretada. Bruna Cusí i David Verdaguer són actors en alça, capaços de fer qualsevol paper, tot i que aquí semblen ficats en la pell de personatges fets a la seva mida. Ella, en la d’aquesta noia jove, fràgil, molt diferent de la protagonista de la pel·lícula i amb un nom diferent. Fràgil però lúcida, que madura a patacades i que canviarà el final sagnant i venjatiu de la pel·lícula per una fugida a la foscor del no-res o a l’esperança, ja que el desenllaç es pot interpretar de les dues maneres. I fins i tot el seu crim, inevitable, es pot interpretar com un alliberament més que no pas com una revenja. Les filmacions afavoreixen poder gaudir dels primers plans de l’actriu, amb una força expressiva remarcable i que palesen la seva angoixa davant dels esdeveniments.

David Verdaguer és aquest lletraferit gandul, aparentment bo però responsable de totes les complicacions, amb aspiracions literàries, que es creu un observador d’una realitat que manipula però que es mostrarà com un covard i un absolut egoista. I al volt d’ells dos hi trobem tota una colla de grans secundaris, ben coneguts de tots nosaltres gràcies a l’escena i a la televisió, cadascú del qual excel·leix en el seu paper, per breu que sigui. De fet, tots ells esdevenen, en algun moment, símbols d’un món en el qual es diu que hi ha poques persones dolentes del tot però sí tot un munt de covards i d’indiferents que es poden decantar cap al bé o al mal, segons toqui i convingui. La proposta era molt arriscada i cal valorar el repte entomat, fins i tot en el cas de què el conjunt no ens acabi de convèncer en algun moment. L’escenografia és molt ben trobada i, com en moltes obres actuals, les projeccions complementen el conjunt i són elements que ens connecten amb un exterior tan inquietant com aquest bar de centre cívic, suposadament acollidor. I és que el problema no són els llocs, com va escriure Txèkhov en algun moment, el món està prou bé, som nosaltres qui el malmetem.

 

______

Dogville: Un poble qualsevol / Teatre Lliure (Plaça de Margarida Xirgu) / Text de Lars Von Trier / Dramatúrgia: Pau Miró i Sílvia Munt / Direcció de Sílvia Munt / 2 hores / Fins el 9 de juny de 2019 / www.teatrelliure.com

Categories
DramaESCENA
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES