La memorable dansa d”Antígona’ de Víctor Ullate

Al Festival Internacional de Teatro Clásico de Mèrida s'ha pogut veure l'obra de Sòfocles que suposa l'adéu del coreògraf

 

Manel Haro. Mèrida / @manelhc

Des de feia anys tenia pendent anar alguna vegada al Festival Internacional de Teatro Clásico de Mérida, esdeveniment cultural de referència que té com a gran atractiu, a banda de la programació i d’un bon cartell d’actors i actrius, que l’escenari és el teatre romà de la ciutat. Com que només podia passar una nit a Mérida, vaig anar a veure l’obra que s’hi representava aquella data (20 de juliol), una versió d’Antígona de Sòfocles a càrrec de la companyia Víctor Ullate Ballet. O sigui, que es tractava d’un espectacle de dansa, però no un de qualsevol, sinó tota una obra clàssica, amb una companyia de referència, en un teatre romà i en un festival tan atractiu com el de Mèrida. Com a afegit, cal dir que Víctor Ullate (Saragossa, 1947), Premi Nacional de Dansa d’Espanya, es retirava de la direcció amb aquesta obra.

Sobre l’escenari, amb les columnes i estàtues romanes presidint l’espectacle, només una muntanya de bidons. La protagonista és Antígona, filla d’Edip (Cristian Oliveri), que veu com els seus germans (Polinices i Etèocles), que han succeït en el poder de Tebas al pare cec, es barallen fins a la mort, quan el segon decideix no continuar amb l’alternança de govern que tenien pactada i el primer s’hi oposa assaltant la ciutat. El nou rei, Creont (Mariano Cardano), fa enterrar Etèocles però ordena que Polinices, l’assaltant, sigui abandonat a l’aire lliure per servir d’aliment a les aus i avisa que qualsevol rite funerari serà castigat. Antígona, lluny d’acceptar-ho, enterra Polinices en secret, però Creont s’assabenta i la condemna a ser enterrada viva, tot i que Antígona és la promesa del seu fill Hemó (Josué Ullate). Creont es mostra ferm en la seva decisió i prefereix no escoltar a la seva esposa Eurídice (Keilo Oishi), ni al seu fill ni al visionari Tirèsies (Dorian Acosta), qui l’avisa de les funestes conseqüència que tindrà executar la condemna.

La versió dirigida per Víctor Ullate, amb direcció artística d’Eduardo Lao, és un espectacle prodigiós en molts sentits. Sense haver d’incidir en el privilegi del lloc on es representa, la bona combinació entre música i moviment fa que no sigui necessària la paraula. Ara bé, encara que no hi hagi text, era molt recomanable conèixer una mica l’argument, tot sigui dit, especialment per a aquells espectadors que no són aficionats a la dansa. Poder veure com les coreografies i la música expressen el que Sòfocles volia dir és una experiència absolutament magnètica i escenes com la baralla entre els germans Polinices (Alejandro Bretones) i Etèocles (Avery Reiners) o la consumació de la tragèdia d’Antígona posen la pell de gallina a qualsevol. La dansa, com el teatre o l’òpera, també té els seus monòlegs o àries, els seus duets o diàlegs, els seus cors, només que s’expressen a través de coreografies i, creieu-me que en el cas d’aquest espectacle estan meravellosament resolts.

Impossible no destacar la tasca de Miquel Lizarraga amb el so, la de Luis Perdiguero amb el disseny d’il·luminació, la direcció artística d’Eduardo Lao o l’escenografia de Curt Allen Wilmer, a banda, és clar de la direcció de Víctor Ullate. Antígona és Lucía Lacarra, qui va haver d’assumir un personatge ple de sensualitat i subtilesa. Encara que Antígona es mostra una dona forta i valenta per la decisió que ha pres, en el fons els moviments de Lacarra ens ensenyen un personatge ple de delicadesa (que no feblesa). De fet, podríem dir que aquesta delicadesa i subtilesa governen els moviments de la majoria de personatges, a excepció del malvat Creont, qui executa els gestos més durs (que són puntuals) per demostrar la seva obstinació i fermesa. Això és degut, per una banda, al caire més aviat líric i simbòlic que Ullate dota l’espectacle, però també al pes que el director li dona a la història d’amor entre Antígona i Hemó, i que en el text de Sòfocles passa més desapercebuda (per aquest motiu molts mitjans han qualificat aquesta versió de romàntica).

Amb aquesta obra Sòfocles suggeria que cap home pot erigir-se per sobre dels déus, però també estimula a la reflexió entre allò que és moral i allò que és legal, entre el sentiment i l’obligació, entre l’amor i la tirania. Unes dualitats que Ullate ha sabut potenciar creant personatges que es mouen entre dues aigües: Antígona mateix és una dona forta, però emocional. En definitiva, tot plegat un espectacle magnífic ple de matisos, de força i de subtilesa. Quina sort haver pogut estar a Mèrida just el dia que Víctor Ullate deia adéu amb aquesta obra difícil d’oblidar.

 

_________

Antígona / Sòfocles​ / Festival Internacional de Teatro Clásico de Mérida / Companyia: Víctor Ullate Ballet / Direcció: Víctor Ullate / Direcció artística: Eduardo Lao / Escenografia: Curt Allen Wilmer / 20 de juliol de 2019 / www.festivaldemerida.es

Categories
DansaESCENA
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES