‘El cuento de las comadrejas’, quan les estrelles s’apaguen

Juan J. Campanella dirigeix aquesta pel·lícula en la que un grup de veterans del cinema intenta mantenir viu l’esplendor de la seva època

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco


Amb les seves limitacions, un excés de durada i algunes excessives pretensions en els diàlegs punyents de doble sentit, m’ha agradat força El cuento de las comadrejas. Llegeixo que la pel·lícula és un remake d’una pel·lícula de mitjans dels setanta del prestigiós José Martínez Suárez, que es deia Los muchachos de antes no usaban arsénico. Sembla que Campanella, el responsable de la versió actual, hi ha fet alguns canvis argumentals lligats a coses com ara eliminar la misogínia excessiva del passat, allargar la història, fer servir alguns, pocs, exteriors i introduir un personatge més, el del jove tauró immobiliari. Com que aquella pel·lícula no la vaig veure, i ignoro si va arribar per aquí, no puc fer comparacions.

A la versió antiga hi sortia Ibáñez Menta, aquell senyor que tanta por ens va fer, en els bons anys de la televisió. En aquest conte cruel actual hi trobem Clara Lago, parlant perfectament en argentí i fent de dona de negocis immobiliaris, sense escrúpols, en un personatge que m’ha fet pensar en la Maura de La comunidad Ochocientas balas. 

Ara hi ha una tendència excessiva a etiquetar-ho tot com a thriller i en alguns comentaris s’ha posat aquesta etiqueta a la pel·lícula. De fet hi ha misteris ocults, morts amagades, secrets del passat i una casa tètrica i solitària en la qual conviuen, més o menys, quatre personatges relacionats amb el món del cinema antic: una actriu, un actor, un director i un guionista. Van tenir el seu èxit però ja no es recorden d’ells, cosa que afecta tots quatre però, sobretot, l’actriu que va ser una estrella i va arribar a guanyar un Oscar. Alguna cosa, en versió argentina i amb el seu humor negre corresponent, hi ha del Crepuscle dels déus, escala senyorial inclosa.

Sobta que en una casa tan gran no hi hagi cap mena de servei domèstic, els quatre personatges semblen ser autosuficients i haver desenvolupat actituds d’amor i odi entre ells. Però el perill exterior arriba un dia, encarnat en una parella jove, les mosteles del títol, vaja. Probablement els misteris del passat es podien haver resolt d’una forma més convincent però tampoc no resulta necessari. Els bons, que tampoc no ho son tant, vells però no ximplets, acabaran per vèncer els joves superbs que els volen fer el llit.

La segona meitat de la història decau una mica, quan tot es va esbrinant, i ja veus que aniran mal dades i que tot tornarà a quedar com al principi. I és que hi ha algunes obvietats que esberlen les possibles sorpreses, i unes quantes exageracions. Però els actors i les dues actrius estan molt bé. Graciela Borges, una gran, veterana i coneguda estrella argentina, Óscar Martínez, que em resulta força inquietant des que va ser el ciutada il·lustre, Marcos Mundstock, un dels Luthiers, i el políticament controverti Luis Brandoni són els quatre habitants de l’estrany casalot. A la parella de dolents de les noves generacions el jove Nicolás Francella fa parella amb Clara Lago. Trobo lleig que en el  cartell promocional els hagin empetitit tant.

Una banda sonora evocadora dels setanta acomboia el conjunt i hi ha algunes referències, força aigualides, a l’època del cop d’estat i la dictadura militar. Juan José Campanella em sembla un molt bon director, malgrat que gairebé sempre trobo a les seves pel·lícules aspectes que grinyolen però també d’altres molt interessants, que aconsegueixen que li perdoni les mancances i les trampes.

Categories
CINEComèdiaDrama
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES