Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Aquests dies he aprofitat per veure alguna de les exposicions que tenia pendent a Barcelona. Vaig anar a la Casa Garriga Nogués de la Fundación Mapfre pràcticament a cegues, perquè no tenia cap referència del fotògraf Richard Learoyd, però la veritat és que vaig gaudir molt d’aquesta mostra. Learoyd (Nelson, Regne Unit, 1966) ens ofereix imatges en gran format, en color i en blanc i negre, tan aparentment senzilles com espectaculars, fetes amb càmera obscura, una tècnica que exigeix una mirada més atenta i ofereix una qualitat molt particular de llum i de color. De fet, l’obra de Learoyd vol apartar-se de la manera com actualment es fotografia el món, tan atent a l’actualitat i la immediatesa. En les imatges del britànic el temps roman aturat i demana que l’espectador dediqui a cadascuna d’aquestes imatges l’estona necessària.
Per exemple, en els seus retrats de mida natural veiem una evocadora intensitat psicològica. Les persones retratades, nues o vestides, no comparteixen la seva experiència amb nosaltres, sinó que som nosaltres qui d’alguna manera alterem la intimitat de les imatges. Els personatges no miren a la càmera, no ens conviden a estar presents, però, alhora, és difícil no aturar-se davant d’ells. Què té al cap cadascuna d’aquestes persones? Estan fent un exercici de connexió amb ells mateixos? Per què? L’espectador tindrà la sensació que aquestes fotografies semblen pintures, cosa que no ha d’estranyar perquè aquesta és precisament la intenció de Learoyd, unir contemporaneïtat i història. I encara que soni contradictori, unir temps i atemporalitat. Quantes vegades haurem anat a museus del món i haurem vist personatges retratats en aquestes postures, en aquest ambient privat. La fotografia de Learoyd recull tota aquesta tradició i la reinterpreta, la fa actual.
Una altra manera com el fotògraf britànic atura el temps és a través de les seves natures mortes, que també connecten amb la tradició pictòrica. Les natures mortes de Learoyd, però, no són fruites i verdures escampades sobre una taula, sinó que són animals morts exposats de manera que mostren la seva finitud, la seva mortalitat; en essència, la seva condició de matèria. Tenim el cap d’un cavall seccionat, ocells i animals marins morts suspesos entre fils o branques d’arbres acabades de tallar. El visitant haurà de pensar si aquestes són imatges que projecten bellesa o bé violència. Potser les dues coses, a vegades l’art pot produir rebuig i atracció. Una mica com pot passar amb les altres imatges exposades a Sala Garriga, per exemple la d’un cotxe totalment accidentat i cremat: aquí ho veiem en imatges en gran format, en blanc i negre, i el cert és que projecten una inquietant bellesa. Aquest cotxe és també matèria morta, matèria en conflicte, com els animals o els retrats.
En total són poc més de cinquanta fotografies, però permeten veure molt bé l’univers de Learoyd. Crec que aquesta exposició val la pena veure-la un parell de vegades o almenys veure-la amb molta tranquil·litat perquè, com deia abans, aparentment contenen molta senzillesa, però és dedicant temps a cada imatge com podem atorgar-les certa complexitat. Les fotografies contenen tanta calma i aparent placidesa com tensió i conflictivitat. La mostra estarà a la Fundación Mapfre fins el 8 de setembre.
________
Richard Learoyd / Fundación MAPFRE (Diputació, 250) / Fins el 8 de setembre de 2019 / www.fundacionmapfre.org
