Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Fa pocs dies Jordi Savall va participar en el cicle de conferències de L’Hivernacle, al Palau de la Música, on va assegurar que no existia la música antiga, que, en tot cas, hi havia partitures antigues. No només va dir això, també va defensar que per gaudir de la música, no cal entendre-la, cal sentir-la. Tota una declaració d’intencions la del director, que al llarg de la seva trajectòria s’ha ocupat, i molt, de recuperar de l’oblit peces que ha fet brillar gràcies a la seva lectura i a la interpretació de l’orquestra Le Concert des Nations, formació fundada per ell mateix ara fa trenta anys.
Però Savall no és només el líder d’un eficaç equip de rescat de tresors ocults, sinó que també treballar per l’actualització del patrimoni musical europeu. Entres els seus darrers reptes està el de dirigir les nou simfonies de Beethoven, projecte d’investigació i interpretació renovada amb instruments originals de l’orquestra del segle XIX, que va començar el passat mes de juny amb les simfonies 1, 2 i 4, i que ara ha arribat a la seva segona entrega amb la direcció de la 3 i 5 en un concert, amb Jakob Lehmann com a concertino, que ha inaugurat la nova temporada de Música Antiga de L’Auditori. La cita, a més, ha servit per celebrar el 250è aniversari del naixement de l’alemany, a qui diversos teatres i auditoris arreu del món li dedicaran tot un Any Beethoven. Sobre les dues peces, Savall va dir que el compositor «va crear una revolució amb aquestes músiques dedicades a la lluita per la llibertat, la igualtat i la fraternitat, i que estavan pensades, no per homenatjar cap poder, sinó per homenatjar al poble».
Cal recordar, a més, que el 1994 Savall ja va gravar un magnífic disc amb la tercera simfonia de Beethoven, reeditat pel seu segell discogràfic Alia Vox el 2016, la qual cosa reforçava una mica més l’etiqueta de cita imprescindible d’aquest concert i la necessitat de veure i escoltar en viu aquesta Heroica sota la direcció de Savall. I el cert és que el públic de L’Auditori el va acabar ovacionant, reconeixement merescut a una direcció enèrgica i arriscada que, tot s’ha de dir, no va estar exempta d’algunes petites relliscades. La seva lectura de la simfonia 5, que ocupava la segona part del concert, va ser gloriosa, magistral, rotunda. L’engranatge va funcionar a la perfecció, amb un Jakob Lehmann gairebé en estat d’èxtasi, conseqüència de la força i velocitat dels ritmes que va dictar Savall. El director va recordar després dels aplaudiments que «aquesta és una música extremadament dura de tocar, hi ha moltes notes que s’han d’interpretar molt ràpid».
Segurament perquè el públic era conscient d’aquestes dificultats, va saber perdonar els sons que de tant en tant grinyolaven en la simfonia 3, en la primera part del concert, molt especialment perceptibles en el tercer moviment, quan les trompes semblaven emetre sons sufocats i desafinats, però diria que tothom és conscient que circular amb un cotxe antic per una autopista moderna a gran velocitat pot fer que el motor faci algun que altre soroll estrany, i això no converteix la conducció en fallida, encara que probablement sí reflecteix el caràcter temerari del conductor. I és que a Jordi Savall li agrada experimentar, li agrada portar els instruments (del segle XIX, no ho oblidem) i als músics als extrems, i aquesta temeritat (aquests ritmes), tan exigida avui en dia però tan castigada quan no surt del tot bé, no és més que la virtut d’un mestre que no té por de conversar amb el compositor, amb l’orquestra i amb el públic que l’escolta. I per això Savall va emocionar tant, perquè dota d’ànima allò que dirigeix, fins i tot quan no és perfecta del tot.
