Álvaro Muñoz. Girona / @AlvaroMunyoz
La correspondència entre dos prohoms de la nostra cultura permet esbrinar la facció més personal d’ambdós escriptors. Les cartes, un canal —en general— no pensat per ser publicat, representen una literatura atractiva, íntima, i morbosa per als lectors. Així com ja passa a La vida lenta amb Pla (Destino, 2014), L’hora de les decisions (Destino, 2019) esdevé una peça clau per escorcollar el món interior dels dos protagonistes. Hom sap que Vives va tenir una incidència molt forta en l’obra de l’escriptor de Palafrugell. Ara, però, mitjançant aquesta sucosa correspondència podem veure fins a quin punt la difusió planiana de l’època és mèrit de l’historiador gironí.
El pròleg —llarg i pedagògic— de Joaquim Nadal i Farreras serveix de connector entre els coneixements previs i la realitat que trobarem a les cartes. No es queda en detalls ja molt esmicolats sinó que tracta de teixir els nexes que faran de context posterior. Com indica Nadal i Farreras, a la dècada dels 50, la relació Pla-Vives serà més sòlida que mai, amb uns nexes d’unió que es poden dividir en tres grans àmbits. Ambdós, com és lògic, són intel·lectuals i, per tant, tenen una forta preocupació per la difusió i la recepció de les seves obres. A més de les preocupacions literàries, no podem deixar de banda els posicionaments i les amistats de Pla i Vives, fet que la percepció política de l’època fos un tema comú. En tercer lloc, com assenyala Nadal i Farreras, la bilateralitat de la burgesia catalana i espanyola per cercar obertures al període pel que fa a les alternatives polítiques.
Això no obstant, al llarg de les cartes podem comprovar de quina manera la relació que s’hi traspua no és del tot igualitària. A la correspondència (veieu cartes 10,11,15, entre d’altres) Vives no s’està de demanar-li que faci un article de difusió de les obres, sovint amb un to menys amistós. Observem com d’un «Potser us donaria empenta per fer un article», evoluciona al «potser seria convenient que féssiu aquell article que em vàreu prometre aquell estiu». No cal dir, però, que aquests articles mai arribaren a ser escrits per Pla, tot i la insistència del seu amic.
La correspondència reflecteix un paper més interessat de Pla cap a Vicens que no pas a la inversa, malgrat que la de Pla era una veu que a Vives també li interessava tenir a prop. Amb tot, Vicens fa la funció, si més no, de pont entre la censura i el geni de Palafrugell, qui se serveix dels contactes de Vives per dur a terme els seus projectes literaris que perillen d’ésser publicats. Així, Vicens escriu a Pérez Embid (historiador responsable de la censura franquista durant els anys 50) i, favor rere favor, aconsegueix que les publicacions de Pla vegin la llum, no sense passar abans per algunes correccions: «El motivo de la presente es también reclamar tu atención sobre un libro que tiene en la Censura nuestro común amigo José Pla. Se halla completamente desmoralizado por no tener notícias de la resolución del expediente de Censura» (Carta De Vicens a Pérez Embid, 24 de febrer del 1954).
Aquests ajuts diplomàtics no passen per alt a la correspondència Pla-Vicens: «M’heu fet un gran favor, sobretot un favor moral, de manteniment de la moral perquè la injustícia em revolta i aquesta injustícia m’hagués portat a exiliar-me definitivament» (Carta de Pla a Vicens, 13 de març del 1954). Pla ho reconeix, i sap que sense Vives molts dels seus projectes no haguessin passat la censura. És aquí on veiem el Pla més humà, més personal, més desorientat —potser— en mig d’un país que patia sotragades als drets de llibertat d’expressió dia rere dia: «No faig res més que demanar-vos coses. És una pena. Aquesta classe de favors són els més difícils d’obtenir, perquè gasten. Ho sé perfectament. Però jo no sé pas com sortir-me’n.» Fet i fet, L’hora de les decisions ens acosta una mica més a com era la vida entre dos burgesos influents —un amb els homes de govern i altre amb els literats—, representant, sobretot, les dificultats de l’escriptor de Palafrugell i la seva vida com a periodista, lluny de l’estil polit i literari al qual ens té avesats.
