Ignasi Mena. Barcelona / @ignasimena
L’escriptor austríac Peter Handke ha guanyat el Premi Nobel de Literatura. Diguem-ho clarament per a qui no el conegui: Handke és un pensador, un escriptor i un prosista excepcional. Les seves novel·les, que difícilment es poden considerar com a tal si les comparem amb allò que s’acostuma a vendre com a novel·la, són textos poc comuns, que semblaria que no expliquen res si no fos per què, en realitat, el miracle és que expressen i s’expressen de maneres excepcionals. Només cal revisar La mujer zurda –o l’adaptació que en van fer per al cinema – per a notar que la precisió i la qualitat de l’escriptura de Handke, lluny de la retòrica exuberant d’un Joyce, de la perversa minuciositat d’un Bernhard, o de la èpica d’un Broch o un Döblin, només es poden gaudir un cop perceps la importància de les decisions que pren i, sobretot, de les múltiples omissions, els silencis, que omplen els seus textos. Handke dóna importància al llenguatge que utilitza, i no només això, sinó que juga amb les paraules per veure fins a on el poden portar. Com a exemple només cal veure l’anàlisi que fa de la paraula pobresa a Desgracia impeorable, unes pàgines que només són a l’abast d’algú deutor d’una tradició cultural i filosòfica que vigila de molt de prop els mots amb què escriu.
A casa nostra anem escassos d’aquesta tradició. No és només que ens faci mandra apropar-nos-hi, o enfrontar-nos-hi; més aviat no sabríem per on començar. És un tema cultural i social, relacionat amb les universitats i els professors que tenim, amb els mitjans de comunicació i els periodistes que els dominen, i amb un sector editorial sense eines per a convèncer al públic de que llegir i conèixer a Handke és necessari. Al cap i a la fi, Handke és només un missatger que ens recorda la importància de llegir, escriure i pensar amb finesa, amb pulcritud, tal i com cosim o escollim els aliments que ens posem al plat. En un món ideal, de fet, no caldria que existís un Handke, perquè tots i totes utilitzaríem una manera de pensar similar. Però ara per ara l’ignorem, i l’ignorem per por a llegir o acceptar el seu missatge, és a dir, per a no veure’ns la cara a nosaltres mateixos.
El gran projecte de Handke, en part, podria explicar-se com una recerca dels valors ocults del llenguatge i els seus conceptes; l’autor persegueix amb afany aquelles dimensions del text i la paraula que estan amagats en la vida quotidiana o que no ens són accessibles a primera vista. És un desxifrador dels símbols que innocentment creiem dominar, i al mateix temps, fent potser recordatori del gran lema dels Formalistes Russos, ens desautomatitza en la nostra percepció del text i el món. Fa que la nostra mirada sigui més amplia, més profunda i més delicada. Tanmateix, i això és el que torna al Handke un escriptor tan addictiu, aquesta sensació només es té llegint-lo, o sentint-lo parlar, de la mateixa manera que un es pot sentir atret pel discurs d’un Derrida o un Heidegger. Perquè cal tenir un do –o un gran entrenament- per a escollir les paraules. Només els grans filòsofs (els grans poetes?) aconsegueixen que sigui el llenguatge qui dugui les regnes, i és llavors quan la consciència d’un pobre mortal com aquest que parla es veu empesa per forces que no sap ni pot dominar. La droga i la glòria no són tan diferents si hom està acompanyat de gent com Handke. No en va algú va dir, tot i que a propòsit de Samuel Beckett, que en ell no importava tant la novel·la en sí com el fet que, tot llegint-lo, un podia veure l’art en funcionament. Aquest és també el poder de Peter Handke: fer-nos partícips del poder prodigiós de la ment. Clar que, quina llàstima!, la ment bona és la seva i no la pròpia i un no pot evitar sentir-se petit davant seu.
