Juny de 2011: l’Ajuntament de Barcelona cedeix el Bloc Onze de Can Batlló a l’autogestió veïnal organitzada a través de la plataforma «Can Batlló és pel barri». Setembre de 2019: l’Escola de Mitjans Audiovisuals de Barcelona (EMAV), institució pública de formació professional, es trasllada a la nau número 7 de Can Batlló, la primera íntegrament rehabilitada del recinte. En clau social, la transformació del complex industrial de Can Batlló, situat en el límit del barri de La Bordeta amb la Gran Via, ha estat una de les reivindicacions veïnals històriques de la Barcelona democràtica.
El recinte tèxtil construït per la família Batlló a finals del segle XIX, que va donar vida a La Bordeta, va esdevenir en les mans de la família Muñoz Ramonet un polígon industrials heterogeni i en progressiu deteriorament fins que el Pla General Metropolità de 1976 el va destinar a equipaments i zona verda. El bloqueig va caracteritzar el procés de negociació posterior, amb el conseqüent incompliment de terminis i promeses als col·lectius veïnals que reclamaven, per a Can Batlló, un destí similar al del Vapor Vell o l’Espanya Industrial, recuperats per a donar servei als seus barris. Serà la nova onada de mobilitzacions populars «indignades» post 2008 la que portarà a la creació de la plataforma «Can Batlló es pel barri», i forçarà l’any 2011 la sessió d’una nau per a generar-hi un equipament social autogestionat per al veïnat.
En clau més arquitectònica, Can Batlló és un cas exemplar de com ha canviat a Barcelona la forma en què mirem el nostre patrimoni més popular. L’aposta decidida d’aquests col·lectius per la rehabilitació d’edificis sense «valor arquitectònic real», però que formen part de la memòria veïnal, els ha fet enfrontar-se als planejaments agressius que, amb la tabula rasa per bandera i la voluntat haussmanniana de construir la ciutat des dels grans eixos, acaben deprimint els barris i enviant conjunts com Can Batlló a l’oblit.
Integrar les identitats dels barris en la construcció d’una identitat col·lectiva, en canvi, ha demostrat ser una fórmula més efectiva de fer ciutat. Podem posar-ne exemples heterogenis i de ben segur coneguts pels barcelonins: L’illa Diagonal és un espai col·lectiu d’èxit que reconeix les traces del barri de Les Corts alhora que construeix el límit amb l’Avinguda Diagonal, essent molt conscient del canvi d’escala; en la mateixa Avinguda però a l’altre costat de la ciutat, el Parc del Centre del Poblenou interromp l’històric Carrer Pere IV i allunya Can Ricart de la Diagonal enlloc d’apropar-lo, en el seu esforç per a construir una centralitat del no res.
Durant la bombolla immobiliària, Can Batlló va quedar inclòs en una macrooperació de transformació de l’eix Gran Via. La proposta per al complex industrial, cedida a la iniciativa privada, preveia un gran parc central envoltat de torres d’habitatge de luxe. De l’enderroc se salvava únicament la nau 8, considerada la nau principal i protegida per patrimoni. La idea de conjunt desapareixia. L’entrada dels col·lectius veïnals als espais de Can Batlló i l’inici de l’autogestió del Bloc Onze, encetant projectes com la Biblioteca Popular Josep Ponts, tallers i obradors…, amb pocs recursos i molta voluntat, no tan sols ha servit per a desbloquejar el prolongat segrest de 43.700 metres quadrats de terreny del barri, sinó també per a posar en crisi el projecte urbanístic vigent, reorientant l’elecció dels usos, posant en valor la connectivitat entre La Bordeta i la Gran Via amb Can Batlló com a filtre i situant la rehabilitació del patrimoni industrial com a pedra angular de qualsevol intervenció.
En aquest context social i arquitectònic va sortir a concurs l’any 2015 la rehabilitació de la nau 7 per traslladar-hi l’EMAV, ja que la seu de Via Laietana se li feia petita. Inaugurada el curs 2019-2020, es tracta de la primera nau reformada íntegrament, a través d’un procés que deixa enrere les primeres intervencions més informals. La proposta projectada i executada per l’arquitecte Josep Maria Julià (JAAS Arquitectura), però, es fa, sens dubte, ressò de tot l’exposat. El projecte s’aproxima a la rehabilitació a través de la idea del «moble», una estratègia que consisteix en la construcció de caixes compactes dins l’espai existent, que es perceben com «ocupant-lo» més que superposant-s’hi, conservant la seva integritat original. S’hi relacionen per contrast, evocant la imatge de mobiliari.
Una dificultat afegida a la intervenció era la quantitat i les mesures del programa a incorporar: als requeriments habituals d’una escola, l’EMAV hi suma platós de televisió, estudis de ràdio i tot tipus d’instal·lacions audiovisuals. Amb el perill de trinxar excessivament la nau amb una distribució transversal, es col·loca a cada planta un element «moble» longitudinal i exempt on se situa el programa més estàtic. Això permet conservar la lectura d’espai longitudinal ritmat per l’estructura que caracteritza les naus industrials del segle XIX, en uns corredors laterals on se situen espais d’estudi flexibles. Aquesta idea es reforça amb el color blanc de l’espai buit, (també en mobiliari i paviments), que contrasta amb l’acabat en fusta del «moble», dotant al lloc d’una gran lluminositat i calidesa. Els muntants verticals que ritmen la caixa potencien la direcció de l’estructura original.
En la planta baixa de la nau, de doble altura, se situen la recepció i les aules, i en el forjat intermedi, sales de reunions i espais polivalents. Queden a la vista els bells pilars de forja i la volta catalana que construeix el forjat. En la primera planta, on s’han conservat les encavallades originals, hi apareixen de forma obligada els platons, estudis i una gran sala d’actes. No podien estar en planta baixa ja que l’altura era insuficient. Tot i aquesta dificultat, s’ha habilitat un segon nucli d’accés sectoritzat perquè la sala d’actes pugui funcionar independentment a l’escola. Així, un equipament de ciutat podrà donar servei, també, als diversos projectes de les plataformes del barri.
L’any 2018 es va fer públic el resultat del concurs per a la nau 8: L’equip Mendoza Partida + Op Team + Ramón Valls Ortiz seran els encarregats de fer de la nau central de Can Batlló la nova seu de l’Arxiu de la Ciutat de Barcelona. Cal entendre el procés natural cap a una rehabilitació més formal i planejada a les naus de Can Batlló com una victòria també de la seva ocupació informal prèvia; les línies d’actuació dels col·lectius del barri que han posat en valor Can Batlló i han mostrat el paper que novament pot jugar en la ciutat guien ara el planejament de les noves intervencions.
D’altre banda, la bona praxi de la plataforma veïnal en la gestió dels espais conquerits, amb l’èxit del Bloc Onze i la victòria que l’any 2013 va suposar l’enderroc del mur i l’obertura del complex al barri, han legitimat aquest 2019 la sessió d’ús per 50 anys de 13.000 metres quadrats que l’Ajuntament ha concedit a les entitats veïnals, fet que permetrà donar continuïtat, consolidar i dotar d’estabilitat a la feina realitzada per la ciutadania organitzada de La Bordeta durant l’última dècada.
La cooperativa d’arquitectes LaCol, ubicada al barri de Sants, parlava així del procés viscut a Can Batlló, del qual han participat activament, en un petit article al número 263 de la revista Quaderns d’arquitectura i urbanisme: «Treballem sobre el cas de Can Batlló, vinculat al moviment veïnal, entenent que la transformació del recinte és una oportunitat per a la ciutat que la proposta vigent no aprofita. (…) Posar en valor aquest patrimoni com a llegat del passat material i immaterial de la memòria industrial i obrera catalana, i alhora per reutilitzar i reaprofitar els recursos i infraestructures existents com a estratègia per a un desenvolupament més equilibrat de la ciutat.»
