Per casualitat, ja que ni sabia que la passaven, he ensopegat aquests dies, a la tele, amb un clàssic fascinant, la versió que Jean Cocteau va fer, en cinema, de La Bella i la Bèstia. Aquesta rondalla francesa, que beu de tantes fonts i que tantes versions ha conegut, té, de fet, orígens ancestrals i ha comptat amb un munt d’interpretacions. És simptomàtic com, en aquest tipus de rondalles, la lletjor acostuma a afectar els mascles, redimits per la bondat i la bellesa de la noia, virtuts aquestes que van de bracet. Si les protagonistes de les rondalles i llegendes no fossin boniques la cosa potser no funcionaria tan bé. Els canvis en els costums i en la valoració de la dona han propiciat versions diverses en les quals la lletjor convencional no s’interpreta sempre de forma pejorativa i acaba per semblar-nos bonica, com al modern clàssic infantil Shrek.
Torno a aquest clàssic francès que probablement vaig poder veure en algun cinema de barri, de petita, quan la pel·lícula ja tenia alguns anys al damunt. Tinc un record boirós, crec que em va fer força por. A banda que Jean Marais, gran actor, sempre em va semblar altament inquietant. Aleshores no sabia res d’ell, a França és un gran mite, al contrari d’altres actors coneguts no va amagar mai la seva homosexualitat i és famosa i emblemàtica la seva relació amb Cocteau. Una obra de Cocteau que va protagonitzar, al teatre i en el cinema, Marais, L’àliga de dos caps, la vaig escoltar en alguna ocasió per la ràdio i em va neguitejar força, a banda de què acaba molt malament i els finals tràgics, quan era molt joveneta, no m’agradaven gens.
Marais és avui recordat pels cinèfils autèntics, més o menys, tot i que aquestes antigues pel·lícules franceses de culte no son fàcils de veure als cinemes. Més oblidada, per nosaltres, ha estat Josette Day, la bonica i tendra Bella de la pel·lícula. Es va retirar relativament jove, en casar-se amb un industrial belga molt i molt ric i, de fet, aquesta va ser la seva pel·lícula amb més ressò. Havia tingut una relació amorosa amb l’escriptor i cineasta Marcel Pagnol. La pel·lícula compta amb uns quants bons secundaris, encara més oblidats que Josette Day, com ara Michel Auclair.
La majoria de versions de la rondalla s’inspiren en la versió francesa del conte, recollida i elaborada per una dama molt interessant, Jeanne-Marie Leprince de Beaumont (1711-1780). A banda de la influència de mites clàssics, com l’obra de Luci Apuleu, i de la simbologia diversa que aplega la història, bevia en casos reals, com el de Pedro González, un senyor tinerfeny amb hipertricosi al qual, d’alguna manera, la seva singularitat, en un temps en el qual les rareses eren molt del gust dels nobles i reis, va facilitar-li la vida.
Es va casar amb una noia molt bonica, sembla que una dama de la reina Caterina de Mèdici, poca broma, i va tenir uns quants fills, la majoria dels quals va heretar la seva malaltia. De fet, per estrany que ens pugui semblar, persones amb aquest problema, dones barbudes incloses, trobaven parella i feien vides relativament convencionals. O sigui, que la transformació en una mena de príncep de bon veure, que genera el desenllaç de la rondalla, ni tan sols calia. La vida pot ser molt dura però, també, relativament pietosa, en algunes ocasions.
