L’escriptor holandès Herman Koch (Arnhem, 1953) va fer-se conegut amb la novel·la El sopar (Amsterdam/Salamandra), que explicava un cas real ocorregut a Barcelona, quan uns adolescents de bona família van cremar viva una indigent que dormia en un caixer. Després d’aquell èxit van venir altres novel·les com Una casa amb piscina (Amsterdam/Salamandra), on retratava la reacció d’una família davant d’un possible cas d’abús sexual en una de les filles, i Benvolgut senyor M. (Amsterdam/Salamandra), protagonitzada per un narrador anònim obsessionat amb exposar en detall els aspectes més íntims de la vida del seu veí, un dels escriptors més cèlebres de país. Ara publica Sospechas (Salamandra), en la qual l’alcalde d’Amsterdam, un home de seixanta anys, sospita que la seva esposa li és infidel, un neguit que el portarà a investigar de manera gairebé obsessiva cada gest que fa ella. Koch parla en castellà, el seu fill, de vint-i-cinc anys, viu a Barcelona, i de tant en tant el ve a visitar. De fet el pas de l’autor per Barcelona aquesta vegada és per anar a veure, amb el seu fill, un partit del Barça al Camp Nou. I, ja que hi és, aprofita per promocionar aquesta darrera novel·la.
Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Ha vingut a Barcelona per veure el Barça, oi?
Sí, pensava que seria un partit una mica avorrit, però m’ho he passat molt bé al Camp Nou, ha estat molt excitant, i sempre és un plaer veure jugar Messi en viu.
Al principi del seu llibre, el protagonista parla de l’Ajax, i diu que aquest club ja no és el que era. L’any passat van estar a punt de guanyar la Champions. Si ho arriben a aconseguir, el seu llibre ara estaria una mica desfasat!
Sí, i tant, però el llibre es va publicar el 2016 i aquella escena segurament la vaig escriure cap al 2014, no em podia imaginar que l’Ajax arribaria a la final de la Champions, i això que jo sóc un gran seguidor de l’Ajax. Deixa’m que t’ensenyi una cosa…
…
Mira el fons de pantalla del meu mòbil. Saps què es?
Home, això és el Santiago Bernabeu, el camp del Madrid, i suposo que és de l’1-4 de l’Ajax.
Just, hi vaig anar amb el meu fill. Al principi pensàvem que no teníem cap possibilitat de remuntar al Reial Madrid, que havia guanyat el partit d’Amsterdam, però a mesura que s’apropava la data del partit, vam començar a ser més optimistes… Ep, a casa som de l’Ajax però també del Barça, com veus!
Parlem de la seva obra. Es diu sovint que és vostè l’escriptor de la doble moral…
Sí, però no escric mai amb aquesta intenció, senzillament és el que em surt. Crec que voler retratar la doble moral no es pot fer de manera intencionada. Amb aquesta novel·la jo volia canviar algunes coses respecte als meus llibres anteriors, per exemple volia que el meu protagonista fos un home molt agradable, a diferència dels anteriors protagonistes que eren més aviat antipàtics. Però no ho he aconseguit, perquè al final el que et surt no és necessàriament el que tu volies al principi. Ara, no et negaré que sí que m’agrada burxar una mica a la gent que sembla tenir una moral de ferro, que vol mostrar una integritat impertorbable.
Llavors tenir una doble moral no és pas tan dolent…
És clar que no. Molts lectors em diuen que el que els agrada dels meus llibres és que els personatges diuen coses que ells també pensen però no s’atreveixen a dir. O simplement tenen por de pensar algunes coses, quan hi ha gent molt honorable que un dia s’imagina que comet un crim. Per exemple, a vegades, quan no pots més amb el teu veí, pots fantasiejar que compres una pistola i li dispares. Però això no vol dir que ho acabis fent!
El seu protagonista, l’alcalde d’Amsterdam, diu en un moment de la novel·la que ell ha tingut pensaments de suïcidar-se, però mai ho fa perquè considera que és de gent poc intel·ligent. Vaja, que una cosa és el que es pensa i una altra el que es fa.
És això, i no crec que hi hagi cap problema, hem de donar marge a la fantasia, perquè crec que qui menys fantasia té més probable és que cometi una barbaritat. La gent amb poca imaginació pot ser la més perillosa. Del president dels Estats Units Richard Nixon, per exemple, es deia que tenia poca imaginació, i això feia que no es pogués imaginar les conseqüències d’una acció militar.
Si hem de parlar de presidents dels Estats Units, hi ha tema per estona…
Pensem en Trump, que està com un llum, però hi ha una cosa que el fa humà, i és que no comença una acció militar si sap que causarà cent cinquanta baixes. Podríem dir que fins i tot té la seva sensibilitat. Obama, per la seva banda, em sembla un personatge fascinant, però també una mica fred i a estones insuls, i en realitat no va fer res en vuit anys. I abans teníem a Bush, qui en un documental, quan no sabia que l’estaven filmant, mostrava un gran sentit de l’humor, cosa que segurament sorprèn perquè no l’associem amb l’humor. Diguem que m’agrada fixar-me en la part més desconeguda de la gent més coneguda. Més enllà de si és d’esquerres o de dretes, m’interessa conèixer l’ésser humà que hi ha darrere del polític.
¿Per això els protagonistes dels seus llibres tenen sempre certa notorietat en la societat, perquè faciliten aquesta tasca de retratar la seva part privada i la seva part més pública?
Sí, abans parlàvem de la doble moral. Això és més visible si és un personatge públic que si és una persona anònima. Una persona pública ha de pensar que si s’emborratxa en un restaurant, tot el país ho sabrà l’endemà. En essència, en la política hi ha més ambició que contingut i això comporta certes actituds. Però això també passa en molts escriptors, que comencen a escriure perquè volen ser coneguts, i no pel simple plaer d’escriure.
L’alcalde de la novel·la està basat en un polític real?
Sí, i la gent que viu a Amsterdam sap de quin alcalde es tracta. Jo volia parlar bé d’ell, perquè va ser un alcalde molt maco, bona persona. Volia que també a ell li agradés la novel·la i, de fet, li vaig enviar un exemplar i li vaig demanar que participés en la presentació. I ho va fer, perquè va entendre que jo el retratava amb humor, que no pretenia criticar-lo ni res semblant. Hi va haver una vegada en què Boris Johnson, quan era l’alcalde de Londres, va dir que Amsterdam era una ciutat molt bruta, i el nostre alcalde va suggerir que potser Johnson es referia als turistes britànics que embrutaven els nostres carrers. Les ciutadans d’Amsterdam el van aplaudir molt.
En les seves novel·les les famílies amb secrets són un clàssic…
Sí, però més que els secrets en si, el que més m’interessa és la reacció dels membres d’una família davant els secrets. Les famílies que jo retrato es comporten com a clans, tot el que passa al clan es queda al clan. A El sopar la família és com una màfia, directament, no hi pot sortir cap secret del nucli. A banda d’això, les meves famílies no volen la intervenció de ningú de fora, ni policia ni psicòlegs. A Una casa amb piscina, el pare d’una nena que ha pogut patir abusos sexuals vol evitar que el tema arribi a judici per no fer reviure a la seva filla el que li va passar. La venjança personal, en aquest cas, és molt millor, com si fossin mafiosos, només que no són mafiosos, són, en teoria, gent normal, famílies.
Holanda sembla molt avançada en algunes lleis, sobretot les relacionades amb les unions homosexuals, l’eutanàsia o la legalització de les drogues. Hi ha acceptació per part de la societat d’aquestes lleis o sempre hi ha debat?
Sempre hi ha debat, i ara encara més, perquè, per exemple, s’han adonat que bona part del turisme ve per les drogues, així que han hagut de canviar les lleis. Ara no és tan fàcil aconseguir haixix. També el tema de l’eutanàsia ha generat molta polèmica, perquè no tothom hi està d’acord.
Quin paper juga en la política holandesa l’extrema dreta?
L’extrema dreta a Holanda és una mica esquizofrènica, no se la pot qualificar d’una extrema dreta tradicional. Per exemple, els dos partits d’extrema dreta d’Holanda no tenen res a veure amb la ideologia de Vox. Vox sembla un retorn al franquisme, però a Holanda l’extrema dreta és qui més defensa el matrimoni gai i tenen uns programes socials més d’esquerra que els socialdemòcrates. És difícil simplificar-ho, diguem que són d’extrema dreta pel seu rebuig a la immigració i a l’islam, però en la resta de coses són molt liberals. Un dels líders, Thierry Baudet, és un intel·lectual, ha escrit llibres, al seu costat Santiago Abascal sembla un avi.
