Manel Haro. Barcelona / @manelhc
La darrera pel·lícula del japonès Hirokazu Koreeda tenia, a priori, uns quants motius per convocar-nos al cinema. La verdad és el seu primer treball fora del Japó i la història que ens proposa és, en essència, el retrat d’una família, centrada especialment en la tensa relació entre una mare i una filla. Aquesta no és la primera vegada que Koreeda toca el tema de la família, però sí és la primera vegada que la família no és japonesa, així que, almenys, curiositat suscitava. A més, aquesta mare i aquesta filla són interpretades per actrius de nivell com Catherine Deneuve i Juliette Binoche, un tàndem més que interessant que ve acompanyat d’altres actors com Ethan Hawke, la feina del qual sempre em mereix tot el respecte. No cal dir, per últim, que Koreeda venia de guanyar la Palma d’Or a Cannes amb la seva anterior pel·lícula, Un asunto de familia.
Cert és que La verdad havia generat moltes expectatives i aquestes no estaven sent del tot satisfetes, almenys això anava llegint. Aquesta era la pel·lícula que havia inaugurat la 76a edició de La Mostra de Venècia, i tot i que les actuacions de Binoche i Deneuve van entusiasmar, la pel·lícula en si no va ser tan celebrada. Tot i així, vaig voler aventurar-me al cinema per jutjar per mi mateix. El personatge central és Fabienne (Deneuve), una gran estrella del cinema francès que veu com la seva llum comença a apagar-se. Després de publicar les seves memòries, la seva filla (Binoche), que és guionista als Estats Units, la visita juntament amb el seu marit (Hawke). En principi, aquesta és una bona ocasió perquè mare i filla es retrobin i es posin al dia, però ràpidament veiem que la relació entre elles està plena de ressentiment.
Fabienne és una dona orgullosa, acostumada a estar envoltada de diferents homes i a ser el centre de les pel·lícules on treballa. Però ara, amb la visita de la seva filla, es veu obligada a enfrontar-se amb alguns aspectes de la seva vida, com la seva relació amb els homes, el seu rol de mare o el paper que desenvolupa en el cinema. No només això, Fabienne haurà d’escoltar els retrets de la seva filla, qui li recorda alguns episodis poc dignes del seu passat. Paral·lelament, la relació entre Lumir i el seu marit no passa per un bon moment. Ell és actor, però la seva carrera no acaba d’enlairar-se, entre altres causes perquè té problemes amb l’alcohol i això és un secret que ni la filla d’ells ni Fabienne poden saber.
Dit això, La verdad, malauradament, no ofereix gaire cosa a nivell argumental. Toca diversos temes que estan molt trinxats en el món del cinema, com la relació tensa entre una mare i una filla o el neguit d’una gran glòria del setè art que veu com la corda se li va acabant. A banda d’això, la pel·lícula es fa massa llarga, amb falsos finals que acaben impacientant. El ritme és lent, molt lent, amb escenes que es podrien haver retallat i el pes de les quals recauen essencialment en la força de les interpretacions. Però por molt brillant que estiguin Deneuve i Binoche, la seva feina no és suficient per fer aixecar el vol d’aquest projecte de Koreeda. A La verdad tot és molt evident, molt explícit, i es veu massa clar que la música, la fotografia, els enquadraments de la càmera… estan pensats per crear un tipus d’efecte molt concret en l’espectador, especialment en els darrers minuts. Sap greu, perquè hi havia una bona matèria prima, però aquí Koreeda ha punxat.
