Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
El director Bill Condon ha reunit, per primera vegada, un actor i una actriu de categoria reconeguda, Ian McKellen i Hellen Mirren, en aquesta història una mica passada de rosca sobre estafes, venjances, relacions tardorenques i mentides a dojo. Explica la mitologia cinèfila que tant l’un com l’altre van decidir acceptar el paper per tal de treballar plegats. La parella funciona molt bé, tots dos són gats vells, el senyor més que no pas Mirren, i el bon treball actoral fa minvar la inversemblança d’una gran part d’aquesta història. I és que tots dos saben jugar, així mateix, amb una mena de rerefons inquietant al servei d’una narració amb girs imprevistos, informació que se’ns amaga -però que la veiem venir des del principi-, i fa que el terrible personatge interpretat per McKellen ens resulti, fins i tot, en alguns moments, entranyable i simpàtic. Cosa que passa, per cert, amb tants altres criminals i mafiosos de la ficció i, potser, fins i tot, de la realitat.
La pel·lícula beu en això que jo en dic, en broma, la síndrome d’Edmond Dantès. No sabem què pot passar però des del principi ens adonem de què la suposada candidesa de la dama no caurà de quatre grapes, sense més ni més, en el parany d’un estafador sense escrúpols de cap mena. El guió, de Jeffrey Hatcher, està basat en una novel·la de Nicholas Searle, un autor poc conegut, de moment, entre nosaltres, tot i que sembla que amb alguns èxits remarcables en el camp de la negritud literària. Com que no conec el referent no puc saber si hi ha gaires diferències entre la lletra escrita i la versió en cinema.
The Good Liar és una pel·lícula amb enjòlit i algunes dosis inquietants de violència que manté l’atenció dels espectadors i que sense la parella protagonista podria derivar en un telefilm d’aquests de diumenge per la tarda. En tot cas, una bona prevenció per a les jubilades solitàries, a l’hora de fer noves amistats, sobretot sotmeses al perill de les xarxes de contactes, que avui són l’esca del pecat. Per sort la noia, en aquest cas, no és el que sembla. La primera part, l’inici de la relació entre la parella, sense recursos al sexe gratuït i senil, afortunadament, compta amb uns diàlegs brillants i és millor que la segona, pel meu gust, quan tot s’embolica i d’alguna manera hem d’acabar la història. Els dolents -alguns- són castigats, com toca, i aquest avi entranyable i pervers que no cau en el parany de la redempció i el penediment, acaba, compte, per fer-nos pena i tot. És el que passa amb els infants i els vellets, que la innocència se’ls suposa i d’això, res de res.
