Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Les mosques de tardor (La Magrana/Salamandra) va ser la tercera novel·la que va publicar Irène Némirovsky, després de David Golder i El ball. Encara que molts lectors van descobrir aquesta autora amb la publicació de Suite francesa (2004), de forma pòstuma, el cert és que Némirovsky va aconseguir cert prestigi des del començament, tot i que no va tenir gaire temps de gaudir-lo. L’escriptora va enviar la seva òpera prima a l’editor Bernard Grasset, però de forma anònima, signant el manuscrit amb el cognom del seu marit, Epstein. Va ser un lector de l’editorial, Henry Muller, qui va descobrir la novel·la en una pila de manuscrits rebuts i va esperonar Grasset a cercar l’autor o l’autora. L’editor va haver de posar anuncis a la premsa per tal de contactar amb la persona que havia escrit aquella obra, una joveneta de vint-i-sis anys que tot just acabava de ser mare.
David Golder (1929) es va adaptar al cinema i al teatre molt ràpidament, i també d’El ball (1930) es va fer una versió cinematogràfica tot just un any després de publicar-se. La carrera literària de Némirovsky, filla d’un banquer jueu ucraïnès, era molt prometedora, li va donar temps a escriure unes quantes obres abans de ser enviada al camp de concentració d’Auschwitz, on va morir el 1942, amb trenta-nou anys. El seu marit, Michel Epstein, va fer mans i mànigues per aconseguir l’alliberament d’Irène quan aquesta va ser arrestada. Ella, juntament amb la seva família, s’havia convertit al catolicisme el 1939, però això no la va salvar de la deportació, com tampoc va salvar el seu marit, qui també moriria el mateix any a Auschwitz. Les seves dues filles, Denise i Élisabeth, van haver de viure amagades durant la guerra, i van ser elles les que van conservar els manuscrits de Némirovsky, com el de Suite francesa.
Les mosques de tardor va arribar a llibreries el 1931. La protagonista és Tatiana Ivanova, una anciana que ha dedicat tota la seva vida a servir, amb màxima lleialtat, els Karin, una família benestant dels afores de Moscou, els quals es veuen obligats a fugir quan esclata la Revolució d’Octubre, el 1917. Ivanova, lluny de desentendre’s del drama dels Karin, decideix anar a trobar-los, després de veure morir assassinat un dels fills de la família, que havia estat enviat a la guerra. Els Karin, amb l’ajuda d’Ivanova, miraran de tirar endavant a París, on van anar a parar altres emigrants russos, venent les poques pertinences que els hi queden i buscant feines que els allunyen de l’esplendor de la seva vida a Rússia. Però els temps són massa difícils, fins i tot per una Tatiana Ivanova que no pot oblidar la tranquil·litat del passat.
Aquesta és una novel·la curta, es llegeix en una estona. En ella hi trobem un món que s’ha enfonsat, una família que passa de tenir-ho tot a no tenir pràcticament res. Tatiana Ivanova es mostra, des del principi, com una dona forta, capaç de quedar-se protegint els últims béns dels Karin, i després anar a buscar-los, tota sola, amagant les joies de la senyora Yelena Vasilievna, per tal d’entregar-li quan la vegi. Però ni tan sols una dona forta com la vella Tatiana, qui ja va patir les seves pròpies pèrdues, és immune al dolor d’haver de deixar enrere tota una vida i de saber que res no tornarà a ser igual. Encara que Les mosques de tardor (en castellà es va publicar com a Nieve en otoño) no sigui la millor obra de Némirovsky, és una lectura amena, lleugera, d’una intensitat continguda i amb una imatge final molt poderosa. Val la pena anar més enllà de Suite francesa per copsar millor l’univers narratiu i existencial d’aquesta autora.
