Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Vaig comprar aquest títol en una llibreria de Londres, sense saber que hi havia aquesta edició en castellà, i mogut per un impuls. De fet, vaig saber que s’havia traduït al castellà quan, després de llegir-lo en anglès, vaig buscar altres obres d’aquest mateix autor, la qual cosa vol dir que la lectura m’havia agradat. En general, Deja de decir mentiras (La Caja Books) és una novel·leta breu i senzilla, amb moltes irregularitats, però que, en essència, explica una història d’una gran intensitat amb la qual vaig connectar des del moment que vaig agafar el llibre.
Philippe Besson ens parla dels primers amors, de les frustracions adolescents, de les il·lusions de joventut que moren sense dramatisme però deixen una màcula que tard o d’hora cal tractar. El protagonista és un escriptor d’èxit, homosexual, que un dia es troba amb un noi en un hotel, la cara del qual li recorda enormement la d’aquell primer amor. De fet, més que recordar-li, aquest noi el confon, fa que l’escriptor senti la necessitat de cridar-lo amb el mateix nom que aquella altra persona que va deixar de veure més o menys amb l’edat que ara té aquest jove desconegut. Evidentment no són la mateixa persona, ja han passat molts anys, però aquest fet casual fa que el protagonista revisqui tota aquella història que el va marcar per sempre.
I quina és aquella història? Bé, no és gaire original, és una relació homosexual entre dos joves, un dels quals -el protagonista- viu amb intensitat i l’altre amb frustració, d’amagat, perquè no vol reconèixer que li agraden els homes. Quan els nois es troben en la intimitat, la relació és passional, intensa, però quan es creuen pels passadissos de l’institut, gairebé ni es miren. Així van fent -mentre el protagonista mira d’entendre què li passa al seu amant- fins que arriba el moment que deixen de veure’s. El protagonista ha de marxar a estudiar a un altre lloc i la cosa s’acaba, cadascú farà la seva vida i perdran el contacte, però cap dels dos oblidarà el que van viure i compartir.
Com deia, el que ens explica Besson no és nou, ja s’han escrit moltes altres històries abans sobre els primers amors frustrats, siguin homosexuals o no, i Deja de decir mentiras està plena de situacions inversemblants, començant per la trobada casual del protagonista amb el noi jove. En canvi, m’ha agradat, potser és que l’he llegida en el moment adequat o perquè m’ha fet pensar en les meves pròpies frustracions, en els meus amors perduts, en les ferides que m’han deixat. Potser, simplement, és perquè Besson escriu amb molta sensibilitat i ens fa pensar -tot i que ja ho sabem- que per molt feridores que hagin estat algunes experiències en la vida, cal seguir endavant sense por, perquè la por és contrària al fet de viure. Una mala història amorosa no ens ha de fer que deixem d’estimar ni ens ha de limitar les nostres il·lusions futures. La vida és anar passant capítols, alguns de millors i altres de pitjors, però sempre amb les ganes que n’hi hagin molts més, de capítols. Sí, definitivament crec que ha estat una lectura molt terapèutica.
