Marta Planes. Lleida / @martaplanes
Un fuego azul, de Pedro Feijoo (Ediciones B), presenta un despietat assassí en sèrie que està sembrant Vigo de cadàvers. Les primeres víctimes, una parella d’ancians, han estat ferotgement torturades abans de morir i exhibides en una macabra escena del crim, preparada com una obra d’art. L’assassí s’ha pres moltes molèsties al preparar aquest tipus de posades en escena, com si volgués transmetre algun tipus de missatge. I ell mateix ajuda per diverses vies la policia perquè descobreixin les seves performances. ¿És simplement un sàdic exhibicionista, o alguna motivació més profunda l’impulsa a acarnissar-se amb les seves víctimes? Mateo, cap de la Brigada d’Investigació Criminal de Vigo i el seu equip hauran de buscar la connexió entre els diferents crims i qui hi pot haver al darrere.
S’ha comparat Pedro Feijoo amb Domingo Villar i, efectivament, tenen en comú la ubicació de les seves novel·les en terres gallegues i el seu bon ofici, però ens trobem davant d’estils totalment diferents: Domingo Villar escriu a foc lent i Feijoo amb una olla exprés. A més, si a les novel·les de Villar amb prou feines hi ha un tret, Un fuego azul presenta unes morts esgarrifoses i uns escenaris tan sòrdids que gairebé deixen en ridícul Edgar Allan Poe. Efectivament, la característica que crida més l’atenció d’aquest llibre és com el narrador es delecta en l’acurada descripció del dolor infligit a les víctimes. I el que fa posar els pels de punta al lector no són les penoses maneres de morir dels personatges, que també, sinó que l’autor ens obliga a posar-nos en la pell de la víctima: obrim els ulls amb ells, sentim el seu desconcert al no poder moure’s o sentir veus en la foscor i el pànic davant de la incertesa del que pot passar. Però darrere d’aquestes sagnants escenificacions hi ha una història de dolor, que el lector va descobrint en flaixbacs que narren un passat encara més esgarrifós que els assassinats actuals.
A poc a poc el lector va entenent qui pot haver-hi darrere dels crims i quines motivacions l’impulsen a fer-ho. El lector passa d’estar horroritzat per la maldat de l’assassí, a entendre per què actua com ho fa. El ritme de la narració és vertiginós i se sosté prou bé al llarg de gairebé cinc-centes pàgines que mantenen el lector enganxat, tot i que quan les peces ja encaixen i la solució és predictible, l’autor afluixa una marxa i el final es dilata en excés. Tot i que la novel·la de Feijoo es presenta com a negra, la investigació policial té poca rellevància en la trama, el protagonisme és per a víctimes i botxins i el seu intercanvi de papers. Feijoo demostra que la maldat humana no té límits, però que deixa seqüeles, fins que arriba un noment que una persona ha experimentat tant dolor que ni tan sols li queda el consol de gaudir de la venjança que ha esperat durant tant de temps. Sense entrar en detalls per no revelar el contingut de la trama, Feijoo retrata un sistema corrupte i hipòcrita que explota els innocents per a la seva conveniència davant de la desídia o complicitat de les autoritats. Gent poderosa que ho comprava tot amb diners, fins i tot el silenci de tot un poble.
