Manel Haro. Barcelona / @manelhc
D’Antonio Manzini (Roma, 1964) diuen que és l’hereu d’Andrea Camilleri. Ell acostuma a contradir-ho, però el que és cert és que a Itàlia, el regnat de les vendes de novel·la negra ha passat del pare de Montalbano a ell. El seu protagonista és Rocco Schiavone, un policia deprimit, passat de voltes, amb llums i ombres, que vol aplicar el seu propi sentit de la justícia. A Pols i ombra (Salamandra) Schiavone s’enfronta a dos crims, l’assassinat d’una transsexual i la mort d’un home que amaga, a la butxaca, un paperet amb el número de mòbil del mateix Schiavone. Quan el protagonista sospita que tot plegat forma part d’una cosa massa gran, rep l’ordre d’abandonar la investigació, cosa que farà que se centri encara més a esbrinar què està passant saltant-se els procediments i enfrontant-se a tots els estaments i engranatges del poder.
Com indica el títol, la seva nova novel·la parla de la pols i l’ombra que envolta la vida del policia Rocco Schiavone, un personatge ambigu…
Sí, ell està en un moment molt particular de la seva vida, és pols i ombra. Pols perquè és allò que s’acumula sobre les coses abandonades, i ell té algunes de les estances de la seva vida justament així. I ombra perquè és allò que roman una mica ocult, sense ser clar ni definit, que pot arribar a ser fins i tot amenaçant. El títol fa referència a un poema d’Horaci que reflexiona sobre la caducitat de l’existència.
La novel·la negra pot fer alguna cosa per la societat italiana?
La societat italiana viu un moment de profund malestar, de molta incertesa, ja fa anys que està com aturada, es refugia en l’odi i mira de conservar el que sigui. La novel·la negra no pot arribar a interpretar plenament tot el que passa en la societat italiana; de fet, cap gènere ho aconsegueix del tot. És massa difícil. En tot cas, el que sí pot fer la literatura és interpretar els sentiments, el dolor de les persones, però la societat, tal com la tenim ara, és de difícil lectura, perquè en moments de crisi, la gent no parla gaire.
Això podria ser aplicable a la societat d’altres països…
Sí, veig moltes similituds entre Itàlia, Espanya, Anglaterra i Alemanya. Quan arriben moments grans de crisi, sempre són els feixistes els que tornen al poder. Per això ara Occident està a la dreta, una dreta molt conservadora i ignorant, la qual cosa vol dir que Occident està tancat, espantat, sense confiança en el futur i capficat en trobar un enemic a qualsevol preu. I l’està trobant: poden ser els iranians, els xinesos, els africans…
En el cas d’Itàlia, la dreta gairebé sempre està al poder.
Perquè l’esquerra no existeix a Itàlia, ha tingut una vida molt curta. Gràcies a l’esquerra, els treballadors van aconseguir els seus drets, però una vegada els van aconseguir, l’esquerra va perdre la seva raó de ser, entre altres coses, perquè els treballadors ja no es reconeixen com a simples treballadors, volen ser consumidors. Els primers assassins de l’esquerra van ser els sindicats, que van matar la dignitat de la feina, durant molts anys es van dedicar a protegir aquells que no volien treballar, que es quedaven a casa, i això va fer que qui realment volia treballar no se sentís identificat amb els sindicats. I també cal afegir que l’esquerra no ha entès la història, s’ha oblidat d’ella i tampoc ha entès cap a on estava caminant Occident. Això és greu…
Però la societat italiana és qui decideix què votar en unes eleccions.
La societat és culpable, sens dubte. De totes maneres, he de dir que visc en una societat en la qual tothom culpa a tothom dels problemes, no saps mai qui és responsable del que passa, però el cert és que tots som responsables, perquè som les persones les que decidim com ens comportem, a qui votem o què ensenyem als nostres fills. Si tu decideixes votar Salvini, és la teva responsabilitat; si votes a Meloni, la dreta italiana, és la teva responsabilitat; i si votes a una esquerra que en realitat no existeix, també és la teva responsabilitat.
Llavors què vol dir ser d’esquerra a Itàlia?
Això em pregunto. Abans l’esquerra tenia el deure de mantenir una moral, però en el moment que es descobreix que l’esquerra ha robat tant com la dreta…. Votar a l’esquerra a Itàlia és masoquista, perquè l’esquerra s’ha oblidat del que és ser d’esquerra, s’ha oblidat que ha d’ajudar a les persones i només busca els seus interessos. L’esquerra no pot ajudar als bancs!
En quin context va crear vostè el seu personatge Rocco Schiavone!
Rocco és un personatge deprimit, desencantat, vençut. No té la força ni la posició de reaccionar davant de tota aquesta situació. L’única cosa que pot fer és gestionar la justícia des del seu petit món, i això crea contradiccions.
Diuen que és vostè l’hereu de Camilleri. Creu que Schiavone i Montalbano tenen res en comú?
Diria que comparteixen una ètica personal, per equivocada que sigui. Ara bé, hi ha moltes diferències. Montalbano diu la veritat sempre, excepte a la seva dona, però ho fa d’una manera molt pensada perquè sap l’efecte que pot tenir dir la veritat, mentre que Schiavone està passat de voltes, i ni hi pensa en res, senzillament diu el que vol.
Schiavone és un antiheroi?
O, més aviat, un heroi modern, ple de contradiccions i d’errors. Ell és més proper a una persona normal.
Hi ha espai a Itàlia per als herois tradicionals?
En la literatura fantàstica, en tot cas. Bé, ara que hi penso, també en la vida tenim algun. Per exemple, hi ha un gran home que es diu Gratteri, un fiscal de Calàbria que ha fet detenir tres-centes persones de l’organització criminal ‘Ndrangheta, la màfia més poderosa del món. El fet que una sola persona hagi engarjolat tres-cents mafiosos gairebé ni ha sortit a la premsa, així que ja et pots fer una idea del poder que té aquesta màfia. Graterri parla d’ell mateix com un mort en vida, sap que té les hores comptades, que el mataran.
Itàlia tornarà a ser dels italians?
Sí, la generació que ara té uns trenta anys ho pot aconseguir. És gent amb cultura, que ha estudiat, i sabrà segurament com fer-ho per recuperar Itàlia. Només les dones i els joves podran recuperar Itàlia. No puc entendre una dona que vota a la dreta, em supera.
I Roma és recuperable?
Roma té una crisi profunda des de fa molts anys. És una ciutat bruta, abandonada, que ja no produeix res, no té cap novetat, és el pantà d’Itàlia. Sempre hi ha el mateix. Roma és una ciutat d’arqueologia i està ocupada per polítics, buròcrates i la pitjor classe treballadora del món, molt mandrosa: els guàrdies municipals, els taxistes i els operaris de neteja estan organitzats de manera mafiosa. I què dir dels conductors d’autobusos, queden molt pocs, perquè tots estan malalts, ves per on. Roma és ingovernable. Ja ha durat dos mil anys, ja està bé, ja ha dit tot el que havia de dir, pot desaparèixer.
Davant de tota aquesta realitat, escriure el posa nerviós?
No, fonamentalment em diverteix, tot i que he de confessar que acabo llençant moltes de les coses que escric. I, a vegades, també m’enfado.
