Pep Gorgori. Barcelona / @pepgorgori
Fa uns dies, l’editor d’aquesta pàgina es va sorprendre quan em va enxampar llegint La conquista social de la Tierra d’Edward O. Wilson (Debolsillo). És cert que a priori no sembla un títol especialment poètic per a algú que té per costum arrecerar-se sovint en la música i la literatura. Però no us deixeu enganyar, que tot té una explicació. Wilson cerca en el seu llibre, a partir dels seus coneixements en sociobiologia, la resposta a una pregunta: Què és allò que ens fa humans? Doncs bé, jo us pregunto a vosaltres: ¿que potser no és precisament aquesta qüestió la que mirem de respondre’ns cada vegada que llegim un poema, ens enganxem a una bona novel·la o escoltem una gran simfonia? Vet aquí la raó per la qual vaig escollir aquest llibre, perquè cerca el mateix que jo des d’un punt de vista diferent.
Aquest volum es considera una posada al dia de L’origen de les espècies, amb què Darwin va revolucionar la imatge que es tenia de la vida sobre la Terra. No és estrany, perquè a partir de la teoria de l’evolució i amb els coneixements en genètica de les darreres dècades, Wilson va unes quantes passes més enllà per explorar quins trets evolutius són els que han fet de nosaltres uns éssers socials i culturals. De fet, planteja que la genètica i la cultura van agafades de la mà en el nostre camí evolutiu: «La coevolución gen-cultura, el impacto de los genes en la cultura y, recíprocamente, de la cultura en los genes, es un proceso de igual importancia para las ciencias naturales, las ciencias sociales y las humanidades. Su estudio proporciona una manera de conectar estas tres grandes ramas con una red de explicaciones causales.»
Per tant, atenció: la cultura no és un luxe, ni un plaer, ni un passatemps. No. És una part tan vital en el nostre genoma com el fet que tinguem un dit polze capaç de fer pinça amb la resta de dits de la mà, que tinguem un aparell fonador per comunicar-nos verbalment, o que disposem d’un crani prou gran per encabir-hi un cervell que coordini totes aquestes funcions. Per què és tan important, doncs, la cultura a nivell evolutiu? Doncs perquè la selecció natural que Darwin aplicava a trets estrictament físics és també aplicable a trets psicològics i de comportament. La supervivència no és només un tema corporal sinó també social i cultural. És el que Wilson anomena selecció multinivell, que combina la selecció individual i la grupal. Sí, també grupal: la selecció natural, en espècies eusocials (aquelles capaces d’organitzar-se), afavoreix grups amb uns trets de comportament determinats. En aquest sentit, una cultura compartida és clau.
Quins són aquests grups afavorits per la selecció natural? Doncs aquells que estan formats per membres capaços de compartir, coordinar-se i solidaritzar-se amb la resta. És a dir: individus altruistes, generosos. Wilson ho resumeix amb una explicació senzilla i lapidària: «Los individuos egoístas vencen a los individuos altruistas, mientras que los grupos de altruistas ganan a los grupos de individuos egoístas.» Ara, penseu un minut en la crisi del coronavirus. Vosaltres, en quin grup esteu? Aneu cap a l’extinció o aneu cap a la supervivència?
APLICACIONS CONCRETES
Tot i que Wilson dedica els primers dos terços del llibre a exposar la seva teoria sobre genètica i sociobiologia, en la part final se centra en la reflexió sobre el fet cultural. Per als qui venim de les humanitats són uns capítols molt més assequibles i interessants, però l’esforç de llegir tots els anteriors val molt i molt la pena. Sigui com sigui, arribats a la part final hi ha una veritable mina sobre temes que ens toquen de ben a prop. Jo n’he escollit tres que us vull il·lustrar amb frases de l’autor:
Música
Quan parla sobre l’art rupestre, Wilson fa notar als seus col·legues que s’han dedicat molts estudis a la pintura, però no a la música. L’autor, que sempre es recolza en l’evidència científica, patina una mica quan situa fa 30.000 anys l’aparició de la música amb l’argument que els primers instruments musicals conservats són d’aquella època. Passa per alt que els homínids portem uns quants instruments incorporats de sèrie: la veu i la capacitat de picar de mans, a més de l’opció de crear ritmes colpejant simples pals. No necessitem instruments musicals per fer música, de manera que el sentit comú ens diu que en vàrem començar a fer molt abans de ser capaços de construir flautes amb banyes i ossos buits.
Sigui com sigui, les seves reflexions sobre la música són amplies i molt suggerents. La música, segons ell, té un paper clau en l’evolució i en la selecció grupal, perquè s’usa per transmetre coneixements sobre fets de vital importància. «Los temas dentro de los repertorios [de tribus de caçadors-recolectors actuals però comparables amb els prehistòrics] incluyen historias y mitologías de la tribu, así como conocimientos prácticos sobre la tierra, las plantas y los animales.» Els cants i les danses «reúnen a los miembros del grupo, creando un conocimiento y objetivo comunes y, lo que no es poco, el conocimiento de canciones y bailes confiere poder a los miembros de la tribu que mejor los conocen», afegeix. Per tot plegat, Wilson es pregunta: «¿Era darwiniana la música? ¿Tenía valor de supervivencia para las tribus del Paleolítico que la practicaban? Si se examinan las costumbres de las culturas de los cazadores-recolectores contemporáneos de todo el mundo, apenas se puede llegar a otra conclusión.»
Homosexualitat
Wilson fa una clara defensa de la sexualitat com una opció de gaudi dels éssers humans, desvinculant-la de la reproducció i del matrimoni. Sobre els homosexuals és especialment contundent: «La homosexualidad puede conferir ventajas al grupo mediante talentos especialies, cualidades de personalidad insólitas y los papeles y profesiones especializados que genera (…). Las sociedades se equivocan al censurar la sexualidad porque los gays tienen preferencias sexuales diferentes y se reproducen menos. Por el contrario, su presencia debiera valorarse por aquello que aportan de forma constructiva a la diversidad humana.»
Religió
La qüestió de la sexualitat és una de les moltes en què Wilson xoca amb plantejaments religiosos. De fet, les conclusions finals són tot un bombardeig contra les religions i un al·legat a favor d’una nova Il·lustració basada només en el saber científic. Des del meu punt de vista, aquí comet una temeritat important, ja que la seva fe en la ciència l’encega prou com per no adonar-se que en els capítols anteriors ha defensat el misteri de la mort i la resposta de les religions com a font d’inspiració fonamental en l’origen de la cultura, tot admetent que les religions -i la cristiana de manera especial- han estat una font constant de grans obres d’art. Si l’art i la cultura estan tan lligats a la religió… queda espai per a aquest misteri si, com ell diu, emprenem el camí de la ciència bo i admetent que és «irreconciliable» amb la religió, com afirma? D’altra banda: estem segurs que totes les respostes es poden trobar en la ciència? No hi ha res que ens permeti pensar així, ara per ara. En tot cas, és innegable que Wilson fa pensar i obre debats interessantíssims. Quedem-nos amb la seva reflexió final:
«La Tierra, en el siglo XXII, puede transformarse, si así lo queremos, en un paraíso permanente para los seres humanos, o por lo menos en firmes cimientos de uno. En el camino nos haremos todavía mucho daño a nosotros mismos y al resto de la vida, pero mediante una ética de simple decencia de los unos para con los otros, de aplicación inflexible de la razón, y de aceptación de lo que realmente somos, nuestros sueños al fin se harán realidad.»
