Patricia Tena. Barcelona
Dins del marc del cicle Temporada de Arte 2019-2020 s’ha estrenat, coincidint amb el Dia de la Dona i per un temps molt limitat (així que va, afanyeu-vos!), Frida. Viva la vida, un documental dirigit per Giovanni Troilo. Durant sis capítols recorrem un viatge molt personal a través de l’artista i de la dona que va ser Frida Kahlo, la pintora mexicana que avui, sens dubte, s’ha convertit en un símbol universal de l’empoderament de la dona i, per què negar-ho, en una icona de moda. Frida va ser una gran narradora i ens han arribat cartes, textos i fins i tot el seu diari. Pels seus escrits sabem que va «patir dos terribles accidents a la seva vida»: el primer, la col·lisió del tramvia on viatjava i que li va deixar seqüeles físiques i dolor per sempre i, el segon, haver conegut al pintor Diego Rivera, qui va ser el seu gran amor però també el seu pitjor maldecap.
L’actriu italiana Asia Argento és la narradora, ja sigui mitjançant una veu en off o amb plans d’ella mirant fixament a la pantalla davant uns fons blaus elèctrics, liles o vermells. Alternant documents i imatges d’època amb altres d’actuals, entrevistes i reconstruccions, l’espectador s’endinsa dins del món de Frida en particular i de Mèxic en general (un encert, al meu parer). Com no podia ser de cap altra manera, gran part del documental passa a la Casa Azul, la casa on va viure Frida i que avui és el seu museu, ubicat al barri de Coyoacán, a Mèxic DF. Allà, Hilda Trujillo Soto, la directora dels museus Frida Kahlo i Diego Ribera-Anahucalli, mostra diferents estàncies de la casa familiar de la pintora. Trujillo explica que en acceptar el càrrec va sentir certa inseguretat en pensar què podria oferir al món si ja estava tot dit i escrit sobre Frida. Llavors va recordar que a un lavabo de la casa hi havia una sèrie de baguls tancats. Diego Rivera havia deixat molt clar que no podien obrir-se fins quinze anys després de la seva mort i quan ho van fer, finalment, n’havien passat cinquanta!
En obrir-los van trobar pròtesis, cotilles i crosses, entre d’altres objectes que avui dia es poden veure al museu. Aquestes peces, juntament amb els seus vestits, les joies i les famoses flors al cap van conformar el seu ésser i van convertir la seva imatge en una obra d’art en si mateixa i reconeguda arreu del món. La fotògrafa mexicana Graciela Iturbide, que va fotografiar aquestes peces per una exposició, fa una de les declaracions més polèmiques durant el documental. Es pregunta per què amb el pas del temps s’ha relacionat Frida amb el moviment feminista ja que considera que «ella no ho va ser mai, ja que sempre va estar sotmesa a Diego Rivera». Això em recorda que fa un parell d’anys circulava per les xarxes socials una il·lustració de Frida amb un mocador, a l’estil bandolera, que predicava «abandona a tu Diego Rivera» i acompanyava diferents textos que qüestionaven el mateix. Això és un altre debat però, ¿hem d’oblidar tot el que va significar i aconseguir perquè perdonés les infidelitats del seu marit (i que cal recordar que ella també va cometre)?
Com la premissa de Giovanni Troilo és conèixer més en profunditat a la persona que al mite, dona també un paper protagonista a Mèxic, així com a la seva tradició i la seva cultura. Des de les cèlebres piràmides de Teotihuacan i passant per la ciutat de Tehuantepec, a Oaxaca (coneguda per regir-se en una societat matriarcal) i que sembla ser la inspiració en els vestits i tocats de Frida. A l’igual que els ex votos, representacions d’art popular que expliquen una història (amb un dibuix i un text descriptiu a sota) i que normalment es fan com agraïment per un favor, un miracle o la millora d’una malaltia. El conjunt d’aportacions és tan variat que la hora i mitja de durada que té el documental passa d’una volada. Mai resulta repetitiu sinó enriquidor. És cert que la vida de Frida és absolutament fascinant (i imprescindible per entendre la seva obra pictòrica), però no és menys cert que és molt coneguda per la majoria de nosaltres, o bé, al menys pels que la seguim des de fa anys i hem llegit multitud de llibres sobre ella. Per això s’agraeix aquesta visió calidoscòpica.
El resultat és un muntatge modern i ric en matisos, acompanyat amb la banda sonora adequada. Això corre a càrrec del compositor i pianista Remo Anzovino, que es val de la música prehispànica, mariachis i estils més electrònics que, encara que sembli impossible, encaixen a la perfecció. Com a colofó final ens regala una cançó titulada Yo te cielo, inspirada en una de les frases més famoses de la pintora i interpretada per Yasmin Saninno. Frida. Viva la vida és un poema visual interessantíssim que parla de l’artista, però sobretot de la dona que va saber retratar el dolor i la bellesa de manera única, que es va moure sempre entre dualitats i contradiccions i que, quan André Breton la va qualificar com a surrealista, ella va negar-ho al·legant que mai va pintar somnis, sinó la seva realitat.
