L’univers pictòric de Bacon

Jonathan Littell reflexiona sobre les claus de l'art del pintor britànic al llibre 'Tríptico. Tres estudios sobre Francis Bacon'
francis bacon

Miquel Aures. Girona


La primera peça d’aquest tríptic literari evoca les visites que, a partir de la dècada dels 40 del segle passat i fins al final de la seva vida, el pintor Bacon (mort a Madrid) solia fer, sol o acompanyat d’amants o amics, al Museu del Prado. Jonathan Littell aprofita la retrospectiva que aquesta institució va dedicar al pintor anglès per recórrer el museu acompanyat de Manuela Mena, la comissària de l’exposició i conservadora del Prado, la persona a qui un consagrat Bacon solia demanar que el deixés visitar privadament el museu un dilluns. Les confidències de Mena i les agudes reflexions de Littell us permeten penetrar en l’univers pictòric de Bacon i en la genealogia iconogràfica de les seves figures, començant per la tríada familiar de Tres estudis de figures al peu d’una crucifixió, de cap a 1944. Un laberint d’imatges i referències que farà comparèixer motius tan diferents com una fotografia de la mèdium Eva Carrière, les natges de la Venus davant del mirall, l’inevitable Innocenci X,  Las Meninas de Velázquez, el soldat de La Resurrecció d’El Greco, en combinació amb el Saturn devorant el seu fill, o Els afusellaments del 3 de maig de Goya. Recordo que una forense, alhora pintora aficionada, em va comentar una vegada la meravella de colors vius de l’interior del cos humà: els matisos dels vermells, la trompetada de grocs dels greixos… Bacon és -i així ens ho declara amb justícia Littell– un pintor de la carn, però d’una carn que és carn de carnisseria, carn de consum… Pintor, doncs, de la violència del que és real, de la violència que es fa pintura, de la violència del fet de pintar, de la violència de la imatge. Violència de la carn que compareix no solament com una atmosfera en la tonalitat de molts dels quadres.

La segona part del llibre persisteix en la línia de treball començada en la primera i s’endinsa, a partir dels retrats que feu de George Dryer a partir de 1971, després del suïcidi d’aquest, en la gramàtica pictòrica de Bacon en cerca de les correspondències ocultes entre les figures que l’artista va pintar tot al llarg de la seva vida. Són importants, tant per al coneixement de Bacon com, potser, per a l’obra del mateix Littell, les reflexions sobre els procediments de treball de Bacon, homo ludens, i no solament per la seva ludopatia, sinó perquè el joc -el joc seriós, el serio ludere– és la clau de la seva pràctica artística: «Abordaba su trabajo con una inteligencia pictórica apasionada, pero también con una especie de sorda astucia animal.» «Desde el momento en que creía saber adónde se dirigía, optaba por cambiar de dirección para desestabilizar y acabar con sus certidumbres, aun a riesgo de destruir el cuadro en el proceso, y a sí mismo.» Això ens fa pensar d’alguna manera en la deconstrucció derridiana i en els procediments de Tarkowski i en David Lynch. S’ha de fatigar l’aparença perquè sorgeixi la realitat.

En això incideix el tercer estudi d’aquest tríptic en forma de llibre, destinat a «considerar los cuadros de Francis Bacon a la luz de la práctica bizantina de las imágenes.» El de Bacon seria un realisme performatiu: «un realismo que no tiende tanto a representar como a instaurar una realidad», com el definí Michel Leiris. D’altra banda, en Bacon, qui no deixa de ser un artista superior, un dels grans pintors de la història, hi valora Littell no tant la seva habilitat amb el pinzell, com la capacitat per transformar les seves limitacions tècniques en fortaleses. Això el fa comparable segons l’autor amb genis de la literatura com Nabokov o Faulkner, o –hi afegeixo jo– Cervantes. En definitiva, i aquí Littell reporta una cita de Gilles Deleuze, filòsof que va dedicar també un llibre a Bacon: «En arte (…) no se trata de reproducir o de inventar formas, sino de capturar fuerzas».

Acabo ja, afanyadament, una ressenya que potser no fa justícia com jo voldria a l’enorme interès d’aquest assaig de Jonathan Littell. En matèria de llibres, si es pot parlar així, diria que soc poc fetitxista. Soc, a més, personalment un defensor del llibre de butxaca. Em compto, crec, entre els que pensen que el llibre, com a objecte, va assolir la perfecció en vida nostra, potser cap als anys 70 o 80 del segle passat, quan els impressors van poder oferir grans tiratges d’obres regulars, lleugeres, flexibles, amb pàgines netes de tipografies ben llegidores, amb cobertes dissenyades per gent amb sentit de la contemporaneïtat. Els llibres d’art -i en soc propietari d’una discreta quantitat- eren potser l’excepció: tradicionalment enormes, pesants i que no sempre reproduïen les obres amb la deguda fidelitat. En aquest sentit es pot dir que un llibre com aquest de Littell sobre Bacon, publicat fa molt pocs mesos, és una discreta proesa editorial: per les seves dimensions reduïdes, per la polidesa dels fulls blanquíssims, per l’abundància de fidelíssimes il·lustracions -un centenar- de l’obra de l’artista anglès. Però, bona feina editorial a banda, per a l’amant de l’art, Tríptico. Tres estudios sobre Francis Bacon (Galaxia Gutenberg) constitueix una petita joia que us ha de permetre, a molt bon preu, retrobar-vos, al sofà, al llit, al vostre racó de lectura favorit, sense necessitat de faristol, passejar pel món pictòric d’un dels més grans pintors de tots els temps, acompanyats de les reflexions, sempre agudes, de Jonathan Littell.

Categories
ARTArtLLIBRESLlibres
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES