Imagineu que tota la població d’una ciutat caigués en un profund desànim. Tot és desencís, queixes i laments, a ningú li satisfà gairebé res, la relació entre les persones és distant i plena de retrets. Això sí, hi ha una petita esperança que tots comparteixen: la música. És una passió, és allò que creuen que els pot tornar l’alegria i l’esplendor del passat, el goig de tornar a ser comunitat. Ara bé, necessiten una mena de messies, algú que els obri el camí, que els il·lumini amb el seu art. Això és el que passa en la ciutat indeterminada, però del centre d’Europa, on passen els fets de la novel·la de Kazuo Ishiguro Els inconsolables (labutxaca en català amb traducció de Xavier Pàmies i Anagrama en castellà amb traducció de Jesús Zulaika). El protagonista és Ryder, un pianista britànic que arriba a aquesta ciutat per fer un concert de repertori clàssic. Per a ell és una cita més –almenys al principi-, però per a la ciutadania local és tot un esdeveniment, és la gran oportunitat esperada durant tant de temps. Ryder s’adona ràpidament que el reben amb molta atenció, gairebé demanant-li disculpes per si alguna cosa no està al seu gust. Aquest tracte tan atent anirà fent-se una mica molest, perquè de Ryder, aquella gent, espera més del que ell pot oferir.
A mesura que avança la novel·la ens preguntem si realment el concert és tan important, si aquesta passió per la música clàssica és real o, senzillament, aquelles persones necessiten algú que esdevingui una novetat en el seu dia a dia. Però –compte!- no tant per fer-los la vida més fàcil i feliç sinó per revalidar les seves frustracions. És així com, més que contagiar Ryder res als seus amfitrions, són ells qui van encomanant-li els seus maldecaps. De sobte, Ryder es troba atenent compromisos surrealistes amb tot el que es creua pel carrer. La seva agenda no sembla definida, i les poques cites que té clares no les pot atendre perquè sempre hi ha algú que el reclama. És com aquest somni recorrent que tenim moltes persones: haver d’arribar a un lloc important, però no poder-ho aconseguir mai. Quina angoixa que se sent! De fet, aquesta és una novel·la molt onírica, és com un llarg malson, i és així com Ishiguro va construir aquesta història: els personatges fan coses incoherents, el protagonista pot recórrer llargues distàncies en cotxe per anar del punt A al punt B, però després és capaç de tornar al punt A girant una cantonada o obrint una porta. Això és premeditat, com també ho és que, de sobte, un personatge aparegui de manera oportuna en algun lloc, o que hi hagi un piano per assajar en una cabana abandonada i allunyada que no ho és tant.
Deia Ishiguro en la presentació d’aquesta novel·la, ja fa uns quants anys, que en essència volia escriure una història sobre personatges que ho han perdut tot, que no tenen esperança. Això referma aquesta idea que Ryder no pot ser salvador de res, que no pot fer recuperar una felicitat que, en realitat, és irrecuperable. Però ell mirarà de no perdre el bon humor i la gentilesa, tot i que en molts moments veurà que la seva paciència té un límit. Les situacions per les quals passa són realment estranyes: resulta que el mosso d’equipatge de l’hotel on s’allotja li demana que vagi a donar-li conversa a la seva filla, perquè no es parlen entre ells. Ryder, molt amable, accedeix a visitar-la, i ella el reconeix molt ràpidament, però no com al gran Ryder, sinó com el seu marit. O sigui que Ryder es troba fent el paper d’espòs d’una dona que no coneix, el de pare d’un nen que tampoc coneix i sent el gendre d’aquell vell mosso d’equipatge que s’ha trobat per primera vegada aquell mateix dia. I el cas és que a Ryder tot això no li grinyola, ho accepta. Per què? Perquè tota la novel·la és un llarg malson. Això passa molt al principi, al lector li esperen moltes situacions semblants.
Els inconsolables és una novel·la de lectura lenta, algun lector impacient podria dir que li sobren dues-centes pàgines fàcilment, i trobo que aquest podria ser un debat interessant. Certament hi ha una sensació de repetició i si Ishiguro hagués decidit acabar-la abans –la novel·la té gairebé sis-centes pàgines-, a nivell argumental pràcticament tot funcionaria igual. O aquesta és la falsa sensació que pot donar. Cal saber que tot el que passa en la novel·la es concentra en unes quaranta-vuit hores (el protagonista arriba un dimarts i el concert el té el dijous), però justament aquesta densitat -amb una prosa on hi ha pocs punts i apart- i llargària del relat són clau. És així com el lector es deixa endur, sense pressa, per aquest malson que sembla no acabar-se mai, un se sent acompanyat per aquests personatges que fins i tot a nosaltres ens poden treure de polleguera més d’un cop (també el protagonista). El desenllaç pot arribar a desconcertar o a decebre, però trobo que és interessant no emetre judicis immediatament en acabar el llibre. Cal deixar que passin uns dies per valorar el que hem llegit. Ishiguro és d’aquells autors que deixen alguna cosa en nosaltres amb cada llibre, com una llavor que va germinant a poc a poc. Les seves novel·les tenen un temps que no s’atura quan s’acaba de llegir-les. I a mi això em sembla fascinant.
