Edgar Martínez. Barcelona / @edmnez
De tant en tant val la pena recuperar llibres que han estat un èxit però que no vam llegir en el seu moment. Ànima és la primera novel·la de l’autor canadenc Wajdi Mouawad, editada en català per Edicions del Periscopi (amb traducció d’Anna Casassas) i en castellà per Destino (amb traducció de Pablo Martín). L’autor d’Incendis, l’obra de teatre que el va fer famós, ens delecta aquí amb una història colpidora, brutal i punyent que no deixarà el lector indiferent en cap moment. La narració arrenca amb la troballa d’en Wahhch Debch: la seva dona, embarassada, brutalment assassinada. La descripció d’aquest descobriment és tan crua i asèptica que el lector sentirà el mateix que el protagonista: una buidor a l’interior, la crida animal més antiga i la set de venjança que sorgeix de l’olor de la sang, el vincle ancestral dels animals.
En Wahhch emprèn la persecució a cegues, no sap qui ha mort la seva dona, però té els narius impregnats de la seva olor i, com un gos, li va al darrere inconscientment, sense pensar-hi. En aquest punt, la novel·la esdevé un viatge atzarós: acompanyarem en Wahhch pel Canadà, creuarem amb ell la frontera per arribar als Estats Units, coneixerem personatges que ens donaran respostes i d’altres que ens formularan preguntes que ens faran dubtar. El viatge, però, no és només físic, amb cada pas assistirem a la baixada als inferns personals del protagonista, els records d’infantesa i la brutalitat d’una por irracional als cavalls.
La novel·la, dividida en quatre grans blocs, planteja diferents tipus de narradors. El més habitual, però, és el narrador testimoni: algú (millor dit, alguna cosa) conta tot allò que veu, però no és en Wahhch, ni la seva presa, ni tan sols els esporàdics companys de viatge. Els narradors són insectes, rèptils, mamífers…, que en comparteixen escena i s’hi amaguen, volen o s’arrauleixen a la seva falda. És aquesta personificació dels animals, o l’animalització de les persones, si es vol, el que fa que Ànima sigui una novel·la totèmica: un cant als impulsos, a les emocions més primàries. No ens ha d’estranyar, doncs, de trobar a l’inici de cada capítol el nom científic de l’animal narrador (a més, aquest fet permet dos exercicis al lector: tractar d’endevinar qui narra aquella escena per les qualitats de l’animal o bé cercar-ne el nom comú a la xarxa, si no som experts en zoologia).
La primera part, Bestiae verae, és l’inici de tot, el naixement de l’ànima animal d’en Wahhch. Tot i que comença amb un gran sotrac, que sembla el tret de partida d’una cursa macabra, esdevé cada vegada més amable: ens fa conèixer el protagonista, l’entenem, en compartim les penes i els èxits. Després, a Bestiae fabulosae el camí es fa més fosc, l’ànima d’en Wahhch per encara més la seva essència humana, els records el persegueixen i el turmenten. No és capaç de sentir empatia, ni cap altre sentiment mínimament humà. A Canis lupus lupus el narrador canvia abruptament, ja no són els animals qui parlen ni els que presideixen els capítols: ara aquests s’estructuren per ciutats. En Wahhch ja no és una persona, s’ha convertit en dos éssers que conviuen junts i es barallen pels seus interessos. La novel·la finalitza amb Homo sapiens sapiens.
Som al davant d’una obra mestra, una novel·la magnètica, sanguinària i crua que interpel·la el nostre ésser més autèntic, més antic. La força de la narració ho destrueix tot al seu pas, despullant els personatges i presentant-los tal com són: carn, ossos, sang, desig, odi. El viatge interior del protagonista és proporcionalment invers, cronològicament, al viatge físic. Amb cada pas endavant, recorda algun fet passat, que durà en Wahhch al Líban, on va néixer (com Mouawad) i on va presenciar l’infern a la Terra, la crueltat dels homes, la set de sang, la força del sexe i la destrucció en el seu estat més pur.
