Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Un dels grans reptes de futur -més o menys immediat- que hauran d’assumir les societats desenvolupades és l’impacte que tindrà la tecnologia en el mercat laboral. Els comissaris de l’exposició de CaixaForum Barcelona So lazy. Elogi del malbaratament, Beatriz Escudero i Francesco Glaveri, asseguren que «en una dècada aproximadament, la meitat dels actuals llocs de feina seran executats per màquines, en un procés imparable d’automatització de les forces productives, la qual farà que molts de nosaltres estiguem a l’atur, i per molt de temps.» Amb aquesta premissa, els comissaris proposen que potser és hora de «començar a posar-nos en situació i pensar en el no fer, en com podem malbaratar de manera eficaç una enorme quantitat de temps d’una àmplia quantitat de recursos humans.» Aquestes paraules podrien ser perfectament el pròleg d’una novel·la distòpica, el dibuix d’una societat indesitjada on cal implementar plataformes d’entreteniment per a una gran majoria de població, per tal de mantenir-los controlats mentre una minoria ostenta tot el poder (en aquest cas, econòmic).
El cert és que aquesta realitat no forma part de cap món paral·lel, sinó d’aquest que habitem. És per aquesta raó que l’exposició So lazy proposa reflexionar sobre què farem amb tot el temps que ens sobrarà i si fer ús de la mandra pot ser una solució. Això significa, considerar la inactivitat no des d’un punt de vista ètic -on la mandra és considerada la mare de tots els vicis-, sinó «des de la perspectiva de la teoria econòmica i dels esdeveniments que hem viscut en els darrers anys, inclosa la recent experiència d’una pandèmia que ha obligat a desaccelerar de manera forçada el nostre sistema.» L’exposició, per tant, planteja una crítica a la hiperactivitat contemporània a la qual estem sotmesos, que ens fa sentir com si aturar-nos fos un pecat, un anar contra la forma d’entendre el món.
Així, doncs, Escudero i Glaveri han pensat mostrar el malbaratament del temps com quelcom necessari per garantir l’estabilitat del futur. Si l’atur condemna a milions de persones a la infelicitat i l’excés de feina fa infeliç a una altra part de la població, els comissaris es plantegen si una redistribució de la mandra resoldria en part aquest problema, ja que si la població activa treballés menys hores -màxim quatre, ens diuen- llavors més persones podrien tenir feina. En conseqüència, augmentaria el temps lliure que es podria dedicar a no fer res. En aquest sentit, el pensament de Georges Bataille respecte al malbaratament sobrevola l’exposició. Per al francès, el malbaratament és l’activitat improductiva necessària per al bon viure comú. Però Bataille no és l’únic nom que ha influït aquesta mostra. Diuen els comissaris que també hi és present el rebuig de la feina de Duchamp, l’elogi de l’oci de Russell, les alabances de Lafargue i Malévich a la mandra i les reflexions que Arendt fa a La condició humana.
Ara bé, l’exposició (que forma part de la convocatòria de comissariat per a joves professionals del Programa de Suport a la Creació Artística de la Fundació “la Caixa”) no pretén ser erudita, més aviat és una proposta irònica i utòpica de plantejar-se el futur. Inclou una cinquantena de peces -la major part procedent de les col·leccions de “la Caixa” i del MACBA- entre pintura, dibuixos, instal·lació, vídeo, fotografia, escultura i obra gràfica de quinze artistes com Ignasi Aballí, Francesc Abad, Esther Ferrer, Camila Cañeque i Ângela Ferreira. D’Aballí és l’obra Malbaratar, un conjunt de galledes plenes de pintura que va deixar assecar sense manipular-la ni gastar-la. «Vaig comprar tota la pintura que vaig poder amb els diners que em van donar per a producció en una exposició, i després no vaig fer res amb ella. […] Mentre pensava com utilitzar-la, s’ha assecat i ja no serveix. D’alguna manera, l’obra anteposa la reflexió a l’acció, la contenció a l’expressió», explica l’artista.
Per la seva banda, Alberto Gil Cásedas en la seva obra 147.710 [Blank Sundays]. Prova de Leucofòbia: 40h en blanc, va malbaratar el temps dels diumenges, dia de descans setmanal, omplint repetidament fulls de paper amb petites línies blanques. Francesc Abad mostra en una paret totes les nòmines de la seva vida laboral com a docent. Interessants són també les fotografies de la sèrie Diumenges, de Xavier Ribas, que mostren escenes de temps lliure de famílies en polígons i descampats no urbanitzats de Barcelona i rodalia. En la sala veiem també un pedestal blanc sobre el qual descansa una cigarreta abandonada que s’ha consumit sense que ningú l’hagi fumada. És obra de Misha Bies Golas. Ben a prop d’aquesta peça, hi ha una obra d’Esther Ferrer, Cadira Zaj, en la qual veiem un cartell en una senzilla cadira que convida a seure-hi «fins que la mort els separi», tot i que un símbol recorda que l’acció és simbòlica i no s’hi pot seure. Paradoxes de l’art contemporani.
