Manel Haro. Barcelona / @manelhc
A l’escultor català Jaume Plensa (Barcelona, 1955) li agrada la idea de la quietud i de la inspiració. Les seves són obres que animen a aturar-se, a repensar el temps i l’espai, però això tan habitualment són ubicades en emplaçaments que semblen tensar el discurs de les seves peces, com si enmig del brogit de grans ciutats com Nova York o Madrid hi aparegués un nucli de força, de magnetisme. Ho van poder comprovar el 2019 els ciutadans de Manhattan quan es van trobar al Rockefeller Center la immensa escultura blanca del cap d’una dona tapant-se els ulls amb les mans, o els madrilenys el 2018 davant els dotze metres de Júlia, la peça que va dominar durant un any la Plaza Colón. Inesperat pot resultar també apropar-se al Palau de la Música, en ple centre de Barcelona i descobrir la seva Carmela, un altre cap femení imponent que convida a envoltar-lo, a deixar-se seduir pel seu joc de perspectives.
Però les obres de Plensa no funcionen només en espais públics. Així va quedar demostrat en l’exposició que el MACBA va organitzar el 2019 on, tot i l’alta concurrència de públic, es podia percebre la força del silenci, la tensió d’algunes de les seves obres, el sentit de les paraules i, en definitiva, el qüestionament sobre la pròpia condició humana en el qual l’escultor sempre ha estat interessat. Per a Plensa, el seu art és la manera com ell tracta d’entendre la seva relació amb el món i d’entendre’s a ell mateix. Aquesta necessitat és la que es pot percebre quan ens situem al voltant d’algunes de les seves obres, volums sovint de certa envergadura que, lluny de mostrar-se rígids i estàtics, volen activar el sentit de l’experiència immediata, efímera i personal. Les seves escultures podrien ser planetes al voltant dels quals orbiten tantes experiències genuïnes com persones les visiten.
‘Invisible Ana’, de Jaume Plensa.
La galeria Senda de Barcelona exposa alguna de les seves obres sota el nom de La llarga nit, títol manllevat d’un vers del poeta valencià Vicent Andrés Estellés: «no t’han parit per a dormir: et pariren per a vetllar en la llarga nit del teu poble.» D’aquesta manera, doncs, la nit de Plensa és un espai per deixar-se endur per la quietud i la inspiració, per desconnectar de les dinàmiques del dia i connectar amb la nostra pròpia foscor, però amb l’objectiu sempre de trobar la llum. Algunes de les obres que hi trobem són les seves característiques figures aparentment dorments i silents, de fet, una d’elles –Minna’s Words– directament demana el silenci amb la mà. És una de les dues peces -aquesta, feta en bronze, d’uns dos metres d’alçada, apareix com suspesa en l’aire- de la sala principal de la galeria. L’acompanya Laura Àsia, de tres metres, que proposa una exploració de la perspectiva a través de la distorsió de la seva figura, com passa amb la Carmela.
Una tercera peça -també principal i característica de l’obra de Plensa- és Invisible Ana, un cap en malla d’acer suspès per fils que ens remet a l’exposició que l’escultor va fer el 2019 al Palacio de Cristal de Madrid. La invisibilitat la marca la buidor d’aquest cos travessat per la llum, activant així una reflexió sobre la fragilitat del ser humà, i en aquesta vulnerabilitat és on rau -potser- la nostra fortalesa. Els invisibles de Plensa són discrets davant la llum del dia i més presents durant la nit, perquè és en la foscor, sense que la il·luminació els travessi, que el seu volum i les seves formes són més perceptibles. Com diria el mateix Plensa, una obra que durant la nit, quan ningú la veu, es relaxa i mostra una altra cara. Amb un afegit, que aquesta exposició -no ho oblidem- és tota ella una proposta per immegir-nos en una llarga nit.
L’exposició conté altres peces, alguna de les quals vam poder veure al MACBA. En un espai del segon pis hi trobem una esfera feta de notes musicals, un petit format que ens recorda el seu gran Autoretrat amb música, una obra plena de melodia però carregada de silenci. La música és l’únic art que no ocupa espai, però que millor pot omplir-lo quan es materialitza. A més, la galeria recull alguns dibuixos realitzats amb simples traços de carbonet negre sobre paper Japó creats expressament per a aquesta mostra. Tot plegat per activar la maquinària de la reflexió i trobar una nova manera de viure el món. La foscor d’aquesta nit no és, per tant, una foscor física que s’imposi en la galeria, sinó una invitació a tancar els ulls, a aïllar-se de tot allò exterior -el que queda al carrer, en la nostra vida, per dir-ho de manera pràctica- i expandir-nos en l’espai i el temps per tal de superar els límits del nostre present físic. Un art lluminós per alliberar-nos.
