Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
A Theodor Kallifatides l’hem conegut una mica tard i, encara, a petites dosis. Fill d’un mestre grec va emigrar a Suècia, allà va estudiar filosofia i es va anar consolidant com un autor reconegut i un intel·lectual de prestigi, professor a la universitat d’Estocolm, no sense passar per moltes dificultats. Ja de gran ha reprès l’escriptura en grec i ha obtingut un gran ressò amb Una altra vida, encara, un llibre ple de reflexions sobre temes diversos, de gran actualitat: la cultura, la llengua familiar, l’emigració, les identitats…
A Mares i fills (Galaxia Gutenberg, amb traducció al català de Montserrat Camps i al castellà de Selma Ancira) ens explica el viatge que fa al seu país per visitar la mare, una dona singular, de més de noranta anys. Durant aquesta estada repassa algunes notes biogràfiques que li va deixar el seu pare i reflexiona sobre el pas de la vida i els llaços familiars però, també, sobre la situació de Grècia i els trasbalsos passats pel país al llarg del darrer segle. La mare és una dona lluminosa, lúcida, amb aquesta filosofia del poble tan necessària i, en ocasions, poc valorada, filla del seu temps però que s’adona dels canvis i que ironitza sobre tota mena de coses.
La mare es gran però el fill també ho és, ja que aquesta dona grega es va casar quan era una adolescent amb un vidu molt més gran que no pas ella. Malgrat aquesta diferència d’edat i l’arranjament que va suposar el casament van viure durant molts anys plegats, el pare va arribar també a una edat molt avançada. Al llibre hi ha la inevitable nostàlgia lligada al pas del temps i a les injustícies de la història, sobretot de la història de països com Grècia tot i que de tragèdies col·lectives se n’escapa poca gent. Hi trobem tendresa, afecte sincer i molts fragments inoblidables, com ara quan l’autor relaciona paraules i dites amb un substrat lligat a la Grècia clàssica i els seus relats mítics.
Kallifatides, una mica empeltat ja d’austeritat nòrdica, enyora la família que ha construït al país d’acollida, nets, fills, dona. Hi ha un cert sentiment de culpa relativa, en no poder estar més amb la mare o amb el seu germà petit i els seus nebots. El temps passa i és impossible saber què hauria estat de nosaltres si haguéssim pres d’altres decisions al llarg de la vida. En el cas de les generacions grans, com la dels seus pares, no hi havia la mateixa llibertat per decidir i els temps eren més difícils però, al capdavall, no sembla pas que aquesta mare tan terrenal i tan simbòlica a la vegada enyori el que no va poder ser.
Hi ha moments inquietants en la narració del pare, maltractat a fons durant l’ocupació i testimoni dels enfrontaments entre els mateixos grecs, però capaç de reconèixer, fins i tot, que els dolents no som sempre els altres. Un pare que va inculcar en els fills un sentiment ètic molt sòlid, com en el cas d’un germà mes gran, germanastre de fet, ja traspassat, que va ser fins i tot condemnat a mort per no haver volgut maltractar unes dones guerrilleres, sobretot a causa del que hauria pensat el seu pare. També ens inquieta el que la mare explica sobre la situació de la dona o el pes de l’honor femení en el passat, quan un pare era capaç de matar una filla si pensava que no s’havia comportat com calia.
L’autor sap que ignora encara molts detalls, sobre la vida del seu pare i de la seva mare, tothom té dret als seus secrets, manifesta. Malgrat les reflexions sobre pàtries i llengües, al capdavall, més enllà dels seus inevitables i sòlids lligams amb la mare i amb Grècia, l’autor acaba per fer universals els seus sentiments, els seus dubtes i les seves inquietuds. Per això ens sentim sovint molt identificats amb el que ens explica. És aquest un petit gran llibre, una delícia, i molt adient per llegir en aquests temps de tantes queixes inútils i absurdes, quan, d’alguna manera, un estrany i inesperat virus ens ha mostrat la nostra feblesa i ens ha fe partícips d’una necessària i encara llunyana pàtria universal.
