La durada del plor

Heather Christle uneix a 'El libro de las lágrimas' la seva història personal amb un estudi sobre el fet de plorar

Mario Guerrero. Màlaga / @MarioGuerrero_G


Hi ha una espècie d’arna anomenada Mabra Elephantophila que s’alimenta de les llàgrimes dels elefants. Alimentar-se de les ruïnes pròpies, de les llàgrimes que es vessen, assaborir la sal que recorre les galtes mentre s’observa com la cara es desfigura pel plor. D’això parla El libro de las lágrimas (Editorial Tránsito amb traducció al castellà de Magdalena Palmer), una obra sobre les llàgrimes: la seva història, el seu significat i la seva relació amb la pròpia autora.

Heather Christle (New Hampshire, 1980) ha escrit un llibre on les llàgrimes es vessen i cauen, igual que el subjecte cau en el plor, s’enfonsa, se submergeix, s’ofega. Plorar, en definitiva, com si caiguéssim. Caure com a sinònim, com a acció complementària o veritat encoberta del plor. Potser un dels verbs més relacionats amb l’acte de plorar sigui «trencar» com si, quan es plora, una presa interior es trenqués, inundés tot el cos i es desbordés. Aquesta obra està composta per breus fragments que són gairebé poemes, ja que Christle és poeta. A través d’ells, l’autora proposa una història que explora les llàgrimes des d’una perspectiva sociològica, política i feminista mentre la relaciona amb la seva pròpia vida.

L’autora parla de l’antiguitat, de Billy -un home que va morir i que devia ser algú molt proper a ella-, del seu embaràs i del seu marit. A més, cita nombrosos autors i inclou nou fotografies. Enllaça les seves vivències personals i els records de plors propis i aliens amb explicacions sobre la durada del plor o la diferència entre plorar sol i acompanyat. Quan es tenen ganes de plorar i s’està acompanyat, se sol evitar el plor per, així, també evitar donar explicacions a la persona que mirarà i preguntarà què passa. El plor, per tant, també implica compassió aliena o, per esquivar-la, la seva ocultació.

El plor ataca amb envestides, encongeix i alleugera. Christle s’obre en aquest llibre on parla sobre allò que li produeix llàgrimes, com la por, l’ansietat o la desesperació, i d’altres temes com la negació de plors i la seva necessitat vital. Explica l’autora: «el sistema lacrimal es va desenvolupar per primera vegada quan els peixos es van convertir en amfibis terrestres. Deixem l’aigua i vam començar a plorar per la llar que havíem abandonat.» En els humans, segons Christle, el sistema lacrimal es desenvolupa en els fetus setmanes abans del seu naixement. Aquests aspectes històrics s’uneixen amb el naixement de la seva filla i l’absència eterna del seu pare, sempre en alta mar, per compondre una obra completa sobre aquest fluid salat. A través de salts en el temps i dels temes, Christle situa el lector en assumptes com la maternitat, la literatura i el racisme, tot això acompanyat de molts poemes.

Cada persona té una manera personal de vessar llàgrimes. L’autora, de fet, temia que, en investigar sobre el plor, canviés la seva forma de plorar, o que la freqüència del seu plor s’alterés. De vegades, com més s’estudia un tema més incapacitat s’està per veure-ho des del punt de vista emocional i no tant des de l’acadèmic. Segons Christle, «els metges bizantins van escriure que es podia reconèixer els homes-llop per la seva absència de llàgrimes.» Un rostre sense solcs i que mai hagi estat camí de llàgrimes que baixen és sospitós. Són gotes d’aigua i sal, coses que s’uneixen perquè en són una i que configuren cada línia d’aquesta obra completa i interessant sobre les llàgrimes.

Categories
Biografies i memòriesLLIBRESSociologia
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES