Aina Gatnau: «Tenim el dret i la sort de canviar de pell tantes vegades com vulguem»

L'escriptora publica 'Canviar de pell', novel·la intimista que mostra l’esforç d’una dona per tirar endavant i cercar la felicitat després de viure un episodi traumàtic
Aina Gatnau Foto de Noemí Elias Bascuñana
Fotos de Noemí Elias Bascuñana.

Sílvia Romero


Aina Gatnau (L’Alzina, 1986) és llicenciada en Publicitat i Relacions Públiques i en Investigació i Tècniques de Mercat, activitat professional que en l’actualitat compagina amb la creació literària. Nascuda i criada a la Noguera fins al moment en què va haver de marxar per continuar estudis a Barcelona, la seva terra natal li ha servit d’escenari i d’inspiració per al seu debut literari, Canviar de pell, novel·la que ha vist la llum amb el recuperat segell editorial de La Magrana.

Presentada en forma de dietari i amb la intercalació de la veu en primera persona de la protagonista, Mercè Roure, Canviar de pell és una novel·la intimista, estructurada en capítols breus, que ens mostra l’esforç d’aquesta dona per tirar endavant i cercar la felicitat després de viure un episodi traumàtic.

 

A les primeres pàgines de Canviar de pell trobem la Mercè Roure, la protagonista de la novel·la, quan tot just és una adolescent. La història s’ubica als anys 40 en una zona rural de Catalunya.

Volia situar aquesta part rural en el mapa, jo llegia novel·les que passaven als Estats Units i a les ciutats, però cap que passés als paisatges de la Noguera on m’he criat. Pensava que no interessaven a ningú, que són poc exòtics i perifèria, però per sorpresa meva no ha estat així. A més, penso que és una forma també de posar en valor la memòria històrica, una memòria que es passa d’avis a nets, la real. La geografia la conec bé, hi he crescut, i com tot el que hem viscut de petits, ho tenim ben fixat al cap i ben endins; com una pel·lícula en 3D.

I l’època escollida?

No m’interessava parlar de la Guerra Civil però a la vegada volia deixar clar que no hi havia guanyadors ni vençuts, que tots perdien. Així que la situo tot just acabada la guerra i és el 1945, per només tocar-la de passada, quan moltes persones es van veure obligades de marxar cap a França.

Curiosament, a la segona part l’escenari de fons es modifica de manera radical: ens ubiquem a la ciutat. Però no a una ciutat qualsevol, sinó a París. ¿És una manera de mostrar-nos, fefaentment, que a la protagonista li tocarà canviar de pell?

Quan arriba a París ja ha canviat de pell, passa la primera parada a Avignon per guarir-se de la ferida, la que encara està tendra. Tots tenim el dret i la sort de canviar de pell tantes vegades com vulguem, com les serps que quan estan preparades, es treuen la vella pell. I estrenen lleugeres les noves. Sí, volia fer èmfasi entre les dues parts ben diferenciades: la zona rural tancada i que sobrevivia a base d’històries recosides i la gran ciutat de la moda, París.

Estem parlant de canviar de pell com a sinònim de transformació, perquè la Mercè Roure viurà en primera persona una experiència traumàtica davant la qual es veu obligada a fugir: del seu poble de la Noguera marxarà a França. S’allunya del passat, però també de les arrels.

És preciós poder escollir on viure, però la infància és un mapa del qual poques persones en surten, i la Mercè, la protagonista, ho fa a França. No és que ho triï ben bé, en aquells anys, si volies fer una nova vida emigraves cap a dalt. Quants van marxar només amb el que duien a sobre? Les arrels són importants però en determinat moment les ales també. I aquí està la Mercè, buscant l’equilibri entre ambdues, i explica com ha fet aquests malabarismes des de l’edat madura.

Llegint Canviar de pell ben sovint he pensat en la narrativa de Mercè Rodoreda quant al tractament que dona als personatges masculins: només són descrits en base a la necessitat de fer evolucionar els personatges femenins. Ens trobem davant d’una novel·la de dones fortes?

Sí, és una novel·la que parla de dones valentes, els homes són clarament personatges secundaris. Ells ja tenen molts anys d’avantatge, tant com a protagonistes com a creadors. Volia que tinguessin la veu cantant les dones. De fet, cada personatge femení busca ser un referent en si mateix. La diversitat és necessària també en literatura. La Cecília, la cunyada, és una dona forta i pal de paller; la Marie un àngel de la guarda que travessa la vida somrient; l’Emma una musa que ho té tot. El terme «aniquilació simbòlica» es nodreix del fet que si no veus persones com tu als mitjans que consumeixes, d’alguna manera acabes creient que deus ser menys important. Penso que llegir sobre dones ens empodera, ens posa al centre.

Entenc. Però en realitat la Mercè Roure és un personatge que canvia al llarg de la novel·la, evoluciona, aprèn… Canviar de pell ens exposa el viatge iniciàtic de la protagonista?

Sí. No és una història real però és una novel·la realista i íntima, i les persones canviem. La Mercè no passa del punt a A al punt B linealment, no seria versemblant.

Per l’altra banda, també al llarg de la novel·la, la Mercè es trobarà, tal com ha esmentat fa un moment, amb altres personatges femenins. En alguns casos li faran costat i l’ajudaran, però en altres casos assaborirà el gust agre de la traïció. Pretén mostrar la dicotomia entre sororitat i malvolença?

Totes podem ser la Mercè, la Cecília, la Marie o l’Emma, amb les nostres llums i les nostres ombres. No seria versemblant fer personatges rodons, a la vida no existeixen. Em centro en les dones, em ve de gust parlar d’elles, jo mateixa ho soc.

 

Aina Gatnau

 

El primer capítol es titula «Vermell.» I esmento aquest detall per deixar constància que, malgrat el que viu Mercè de jove, aquesta no és una novel·la fosca o funesta, sinó que s’hi respira esperança i, sobretot, hi ha color. Quina importància tenen els colors en aquesta narració?

La literatura no és un llenguatge audiovisual però no per això no ens podem servir de les seves tècniques. En realitat els millennials estem acostumats a pensar en imatges: els colors són el vehicle més fàcil ho permet. La vida són colors, olors i sorolls. Intento que la prosa poètica transmeti amb els cinc sentits i així el lector o lectora se sent més convidat a entrar més endins de la història.

Doncs ara, en lloc d’entrar en la història, em quedaré amb la coberta del llibre: impactant i minimalista alhora. M’ha cridat l’atenció aquesta agulla amb el fil de cosir. És una imatge que reflecteix el món on anirà a parar Mercè quan viu a París: la moda. ¿Podríem considerar que en el procés de canviar de pell abandona la ploma amb què escrivia el seu diari personal, tot i que no ho l’abandoni al cent per cent, i agafa fil i agulla per continuar «escrivint» la seva història?

La ploma i el llapis no els deixa mai: per cosir es dibuixen els esbossos, els patrons. I l’agulla també és, efectivament, el que li permet cosir la seva pròpia història. Amb les mans, com les seves arrels: al camp es treballa amb les mans.

En tots dos casos, ploma i agulla, estem parlant de creativitat? D’art?

Sí, és un símil de la creativitat. Crear per viure. El ganivet també hi és present, a la novel·la, perquè sense destrucció no es pot crear.

Ben cert: el ganivet també és un element important. Fa un moment he esmentat el diari personal de la Mercè, i és que la primera part de la novel·la l’estructura a través d’un dietari, i en la segona part va intercalant la narració en forma de dietari amb la narració en primera persona per part d’una Mercè que ja s’ha convertit en una dona gran que voreja els setanta anys. Per què ha triat aquesta tècnica i punt de vista?

La Mercè va néixer en una societat on els rols estaven molt marcats, on les dones hi tenien poc a dir, i ella al seu diari podia escriure el que desitgés, sense por a censura i represàlies. El diari em va semblar la forma més immediata per crear aquesta intimitat propera amb el lector. A més, a la primera part, en ser adolescent, el diari permet aquest llenguatge directe i natural, sense filtres, propi d’aquesta edat primerenca.

Entenc.

La segona part, quan la Mercè és una dona madura i viscuda, usa la primera persona en forma de pensaments. La primera persona és personal i apel·la a una conversa amb el lector, li parla de tu a tu. No em servia el narrador càmera ni l’omniscient: m’allunyaven del que volia dir i transmetre. També hi ha alguna carta, un homenatge a la literatura que no han tingut vetada les dones; això sí, relegada només a l’àmbit privat.

Al costat de la història de la Mercè, un dels grans temes que trobem a la novel·la és el silenci: totes aquelles coses que no s’expliquen, que són silenciades, però que no per això desapareixen.

El silenci sempre hi és. Penso que fins i tot ara, quan parlem de temes tabús, els toquem de forma superficial. Com tractem aquest silenci, com l’expliquem o com ens escolten… Fa falta molt de treball encara. Això sí, és més fàcil ara sentir-se acompanyat potser.

I, entre d’altres temes, hi ha el feminisme, sobretot a la segona part, on el personatge de la Mercè evoca el que ha estat la seva vida i reflexiona sobre diversos aspectes.

Michael Morgan diu que «les històries afecten com vivim les nostres vides, com veiem els altres, què pensem sobre nosaltres mateixos.» Per això penso que és tan important explicar les històries de les dones, les seves experiències i la seva mirada; massa anys tapada i relegada a l’àmbit privat.

Després d’aquest exitós debut literari, té alguna nova publicació entre mans?

Doncs sí, estic treballant en la segona novel·la, la història m’ha vingut i no la puc parar. I sí, amb personatges femenins potents.

Categories
ENTREVISTESEscriptors
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES