Molts espectadors consideren L’home que va matar Liberty Valance, de 1962, la millor pel·lícula de John Ford. D’altres prefereixen Centaures del desert, però jo crec que es fa molt difícil triar res, en un conjunt de títols tan divers, remarcable i nombrós. Sobre Ford s’ha escrit molt, durant anys. Sobre algunes de les seves pel·lícules, com aquesta, podem trobar llibres sencers, articles de tota mena, gravacions de tertúlies cinematogràfiques televisives… He vist aquesta pel·lícula tres o quatre vegades. Avui Ford és un clàssic indiscutible, no sempre ha estat així. Hi ha hagut èpoques en les quals el cinema americà rebia molts menyspreus absurds, en comparació amb el cinema europeu, així, en general.
Cada vegada que l’he visionat he vist una història diferent. Cada vegada m’ha agradat més, hi convergeixen un munt de temes, la història real s’amara de simbolisme, fa anys no em semblava que fos tan trista, tan nostàlgica. Un western crepuscular, van dir. Bé, les etiquetes sempre són limitades, ens serveixen per explicar-nos i en ocasions les repetim perquè ja formen part del nostre imaginari intel·lectual i sentimental. El pas del temps és un dels grans temes presents en la història.
Compta amb un molt bon repartiment, John Wayne va portar durant anys el penjament de ser un mal actor, cosa que ja s’ha vist ben bé que res de res. Vera Miles destaca entre un conjunt d’excel·lència. Lee Marvin va consolidar el seu paper de mala persona fins que no va fer papers de senyor atractiu, una mica desmanegat.
La pel·lícula enfronta la força de la llei amb la llei de la força, més o menys. Ara tornem a entomar les dificultats de fer volar coloms sobre el pacifisme bonista, si en algun moment se’ns presenta Liberty Valance a la porta de casa potser no tindrem més remei que fer allò que no volíem, aprendre a disparar. James Stewart fa un paper amb més ambigüitat del que mostra d’entrada. La pel·lícula sembla una història senzilla, amb triangle amorós, dolents pel mig i triomf, més o menys, dels bons. La llei i el progrés els acabarà portant, però, més aviat la tecnologia, amb aquest tren fumejant que obre i tanca la pel·lícula, una pel·lícula amb pocs exteriors, per cert.
Ens quedem amb molts interrogants, hi ha un gran salt en el temps que hem d’omplir de contingut imaginat: ¿Per què els tres personatges tan sols es tornen a trobar amb motiu de la mort d’un d’ells? S’han vist, abans, en alguna ocasió? Fins i tot, malgrat que sembla un fet transparent, ens preguntem si l’advocat superat per les circumstàncies no va matar realment l’abusador i, al capdavall, tot ha estat una jugada generosa de l’home fort, per evitar-li problemes de consciència. O potser va intervenir per evitar convertir el record de l’advocat mort, en l’imaginari de la noia, en un impossible, en una possibilitat perduda, en un mite?
La noia, a qui estimava, en realitat? Al capdavall triar un camí vol dir deixar de banda tots els altres però el retorn al poble evidencia la seva insatisfacció. Pel que fa a l’interès periodístic per mantenir llegendes i contes xinesos, encara que no siguin la veritat, si és que la veritat es pot saber, també és un clàssic dels mitjans, tot plegat. És aquesta una pel·lícula sobre la qual els afeccionats podríem estar hores parlant. Els herois no existeixen, vaja, ens els construïm a la mida de les nostres necessitats i tendències.
L’home que va matar Liberty Valance és un clàssic i segurament d’aquí cinquanta anys més ens dirà coses noves. O potser les mateixes, adaptades a un present ara ignorat. El senador i la seva dona tornaran al poble, al menys en tenen la intenció, un retorn als orígens, als vells amics, però, ho faran? La pel·lícula és magnífica pel que explica però també per allò que no ens pot o no ens vol explicar.
