Mario Guerrero / @MarioGuerrero_G
La vigília de Cap d’Any del 1972, un vaixell navega fins a una illa per rellevar tres faroners, però quan arriba no n’hi ha rastre. Així comença Los guardianes del faro (Ático de los Libros, amb traducció al castellà de Cristina Riera arro), una història que s’inspira en tres guàrdies desapareguts l’any 1900 en un far de les Hèbrides.
Localitzada a Cornualles, aquesta història d’Emma Stonex (Anglaterra, 1983) té el far on treballen els tres guàrdies com un personatge més. Allà es produeix la misteriosa desaparició, que dispara les especulacions després de descobrir-se que la porta del far estava tancada per dins i que tots els rellotges estaven aturats a la mateixa hora.
La novel·la comença amb el trasllat d’un guàrdia al far mentre escolta per la ràdio la desaparició d’una nena, que anticiparà el que ha de passar. Després de presentar la història, la narració viatja vint anys cap al futur (1992), quan Dan Sharp, un escriptor, vol entrevistar les vídues dels tres faroners, i després torna al 1972. Així, mentre el 1972 es narra la convivència dels tres homes, cadascun amb els fantasmes dels seus passats, el 1992 el lector coneix com és la vida de les seves dones anys després de les desaparicions, a més de les seves pors i anhels.
Arthur, un dels faroners, deia que el mar estava del seu costat. Tot i això, Vince, el més jove d’ells i exreclús, respon: «Dubto que el mar tingui massa consideració amb algú.» A Vince no li agrada el mar; Arthur, per la seva banda, no se sent còmode a terra ferma. Pel que fa a les esposes, Helen diu que la vida segueix encara que a la teva desaparegui algú per sempre, i explica quines són les seves sensacions en assimilar-ho. Les esposes, sobretot Helen i Jenny, pensen diferent: una creu en el retorn dels faroners o que almenys són vius; l’altra, no. La tercera, Michelle, esposa de Vince, no en vol parlar. Senten culpa com si la tristesa no fos suficient, i es pregunten què hauria passat si alguna cosa hagués canviat, encara que fos el detall més mínim.
Emma Stonex / Foto: (c) Melissa Lesage (Ático de los Libros).
El narrador planteja dilemes com si val més deixar un cas obert o tancar-lo i creure en una hipòtesi per descansar, si és que això implica descans per a tothom. També convida a reflexionar sobre valorar el present perquè després, quan perdem el que posseïm, és quan comencem a fer-ho; en aquest cas les esposes ho opinen sobre els seus marits. Elles parlen sobre superar el dol i tenir els seus esposos tot el dia en els seus pensaments per poder continuar vivint encara que això també sigui una càrrega que els faci pensar que la vida no té sentit.
No és el mateix treballar en un far a terra ferma que en un a una roca al mig del mar, com era el seu cas. Fins i tot al lloc amb més restriccions, com una presó, hi ha qui se sent més lliure que en una altra banda, bé ho sap Vince, que guarda el seu passat en secret. Arthur també amaga alguna cosa que li va passar en el passat, i Bill, el tercer dels faroners, sent que Arthur el detesta. El far és una bona oportunitat per estar sols i per conèixer-se a ells mateixos i als seus companys.
Stonex posa els personatges en situacions compromeses quan retraten les seves vides i crea una atmosfera de misteri. El lector té la sensació que alguna cosa pot passar en qualsevol moment. Quan comença la novel·la, ja se sap què ha passat, però el lector no pot evitar la incertesa de saber el quan. Tota història en té més d’una versió, diu un dels personatges. I hi ha misteris que estan destinats a no resoldre’s, com opina Helen.
