Eduardo Suárez Fernández-Miranda
L’editorial Cátedra ha publicat, a la seva col·lecció Letras Universales, una nova traducció de Juliette o Las prosperidades del vicio, a càrrec de la professora Lydia Vázquez, autora, a més, de l’esclaridor pròleg. La portada del llibre representa un retrat de Marie-Louise O’Murphy, titulat Jeune fille allongée, de François Boucher, i no és casual l’elecció. Diderot, del qual es diu que va ser un dels primers crítics d’art, va assenyalar que «a [Boucher], la degradació del gust, del color i del dibuix van de la mà de la depravació dels costums.»
Donatien-Alfonse-François, Marquès de Sade (1740-1814) va saber crear una obra literària de gran poder de suggestió. Va ser durant molts anys un escriptor oblidat al seu propi país, fins que a principis del segle XX, un poeta francès, Guillaume Apollinaire, va publicar una selecció de la seva obra, donant al diví marquès una nova vida. Com recorda el crític nord-americà Edmund Wilson: «Al final de la Primera Guerra Mundial els dadaistes van quedar fascinats per ell, considerant la seva obra una explosió d’inhibicions, i van superar el pudor en esmentar-ne el nom.»
Juliette o Las prosperidades del vicio, es contraposa a la seva obra anterior, Justine o Els infortunis de la virtut. Juliette representa, en paraules d’Apollinaire, «la dona nova que ell [Sade] entreveia, un ésser del qual encara no se’n té idea, que s’allibera de la humanitat, que tindrà ales i renovarà l’univers.» Una visió de la dona de plena actualitat.
L’estructura narrativa de la novel·la és simple. Una sèrie de personatges es reuneixen per escoltar el narrador de la història, en aquest cas Juliette. Com s’assenyala al pròleg, «les aventures de Juliette, encadenades unes darrere les altres, recorden la novel·la picaresca espanyola, de la qual, en bona part, imita l’estructura. (…) Es desdobla en dos personatges, la Juliette narradora i la Juliette personatge, amb una diferència temporal entre l’acció i la narració que fa pensar en el relat-memòries.» Té en el Decameró de Boccaccio un digne antecedent.
Marquès de Sade.
Sade imprimeix a les seves obres, i Juliette n’és un clar exemple, una gran força evocadora. Utilitza a les seves novel·les una escriptura molt visual, teatral i gràfica. Com apunta Lydia Vázquez: «Si les il·lustracions contribueixen a una representació gràfica dels “quadres” més expressius de l’obra, també és veritat que la descripció de Sade dels quadres similars sembla, en molts casos, un autèntic guió cinematogràfic o de còmic», cosa que li dona una gran modernitat. Juliette interpel·la contínuament els seus interlocutors, o nosaltres mateixos, com els seus lectors, per saber si han/hem «imaginat bé.»
L’edició de Cátedra ve acompanyada de les il·lustracions que van aparèixer a l’edició original de L’Historie de Juliette. El seu autor, Claude Bornet (1733-1804), va ser pintor, gravador, dibuixant i comerciant d’estampes. Sade, al moment de l’edició de la novel·la, es trobava reclòs a la presó de Vincennes, a causa de les seves idees moderades durant la Revolució. Tot i això, va ser capaç de fer minucioses anotacions en les il·lustracions que li transmetia Bornet secretament: «Enmig del gabinet, quatre noies nues estan tombades a terra i entrellaçades, de manera que només ofereixin les seves natges.» La Bibliothèque Nationale de France n’ha cedit els drets de reproducció.
El Marquès de Sade va patir, durant la seva vida, captiveri en presons i manicomis, com el de Charenton, on va passar els seus darrers anys. Potser que no hagués perdut el cap: «El seu únic deliri és el vici», va apuntar el seu psiquiatre. Tot i això, el mateix Donatien-Alfonse-François reconeixia que: «On n’est point criminel pour faire a peinture / Des bizarres penchans qu’inspire la nature.» És a dir, «no s’és criminal per fer la pintura / De les estranyes inclinacions que inspira la natura.»
