Energies renovades a L’Auditori de Barcelona per arrencar una nova temporada amb l’estrena del francès Ludovic Morlot com a director de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC). Un tret de sortida d’il·lusió i grans expectatives, després de la llarga -i sovint criticada- etapa del japonès Kazushi Ono com a batuta titular de la formació barcelonina. Morlot assumeix les regnes d’una OBC que ha agafat musculatura en els darrers anys i que té virtuts per continuar oferint grans vetllades de música clàssica.
El programa del concert d’inauguració de la temporada aplegava dues peces, una de contemporània, el Let me tell you del danès Hans Abrahamsen, i la Quarta Simfonia de Mahler, un valor segur amb el qual poder presumir de recursos i idees. La primera d’aquestes dues peces és un cicle de cançons, amb text de Paul Griffiths, encarregat per la Filharmònica de Berlín, temes aquests que va cantar la soprano estatunidenca Audrey Luna, la veu de la qual no va arribar a tota la sala principal de L’Auditori, especialment a les butaques superiors. De fet, aquesta primera part del concert em va deixar fred (durant la pausa diversos assistents compartien aquesta mateixa sensació): la composició d’Abrahamsen dispersa més que no pas apropa als grans temes –el temps, la memòria o l’amor– que vol evocar.
Costa entrar al Let me tell you, no em sembla que ni tan sols el text sigui fàcil de seguir, tot i que especialment a l’inici la música té moments d’hipnotisme, com si el temps estigués permanentment en suspensió. Potser a alguns ens va agafar massa en fred, però tampoc la Quarta de Mahler em va fer pujar gaire la temperatura, potser perquè esperava una mica més de les virtuts de Morlot. La seva direcció va ser correcta, transparent, va buscar l’equilibri i el va aconseguir, però per al meu gust hi va faltar nervi, una mica més de recursos que trenquessin amb la sensació de monotonia.
Tampoc la soprano Carolyn Sampson, encarregada de cantar el Lied del darrer moviment, va estar gaire lluïda, la seva veu directament no se sentia. Així i tot, una part del públic va reaccionar amb visible i sonor entusiasme en acabar el concert. Sensació de desencís -la meva- en aquesta arrencada de la temporada de L’Auditori i l’estrena de Morlot al capdavant de l’OBC. Continuarem atents a tot el que ens pot oferir el director francès. La temporada és llarga.
