Experiències divines i humanes

'De déus i d'homes', de Xavier Beauvois, explica la història real de vuit monjos que van ser assassinats durant la guerra civil d'Argèlia
Des hommes et des dieux

Júlia Costa / @liujatasco


Des hommes et des dieux és una pel·lícula francesa del 2010, dirigida per Xavier Beauvois, un actor i director francès no massa conegut. És la seva pel·lícula més famosa, va guanyar premis diversos, entre els quals un a Cannes, el del jurat. Explica una història real, esdevinguda a Algèria, en els anys noranta del segle passat. Vuit monjos cistercencs viuen allà, a prop d’un poblet pobre i amb poca gent. Es dediquen a la vida contemplativa però ajuden els habitants de l’entorn en diversos aspectes, com ara el mèdic.

En aquest context la vida es complica quan se sap que han assassinat uns treballadors croats en una zona propera, dels quals, però, en sabrem poca cosa. Aquella guerra civil algeriana, que, en certs aspectes, encara cueja, se’ns ha explicat poc i malament. Els monjos, tots ja madurets, després de reflexionar sobre la situació decideixen quedar-se al convent, passi el que passi. Les coses van mal dades i acaben segrestats. La seva mort no es va aclarir, van aparèixer els seus caps i podria ser que morissin abans de ser decapitats, en un enfrontament amb l’exèrcit.

La pel·lícula té moltes devocions i adoracions, malgrat ser lentíssima i, segons la meva opinió, no queda gens clar el suposat missatge. Sembla que la condemna, sovint absurda i exagerada, del nostre món occidental del present, potencia uns suposats valors lligats a coses com ara la meditació, la contemplació i la vida comunitària. En un temps de crisi ideològica també té atractiu això de morir pels ideals. Tot i que els ideals d’aquests monjos no em queden gens clars, des d’un punt de vista de la persona descreguda que soc a les meves velleses.

 

De déus i d'homes Xavier Beauvois

 

Els monjos no parlen ni reflexionen sobre els motius de la guerra, no semblen patir desitjos inconfessables, tenen algun petit enfrontament, molt lleu, si considerem els problemes que qualsevol convivència genera. No es parla en cap moment de la situació colonial que ha afavorit en aquell lloc perdut de la mà de déu la presència monàstica. Algèria era la perla de la corona colonial francesa però l’escolarització, en època de dominació francesa, no arribava ni al deu per cent i ja hi havia hagut revoltes i repressió abans de la guerra de la independència.

Hi ha moltes coses que no es comenten ni s’expliquen, els monjos i la gent del poble semblen viure en harmonia i per la pel·lícula sura una mena d’ecumenisme religiós, amarat de respecte, molt del gust de la modernitat. Ecumenisme que sempre va lligat a les religions monoteïstes, tan relacionades entre elles. ¿Aquests homes adults, un dels quals comenta fins i tot el silenci de déu, no tenen, cap d’ells, a les acaballes del segle XX, dubtes de gruix sobre la mateixa existència d’un déu o d’uns déus altament improbables?

França té molta grapa promocionant els seus productes, també els cinematogràfics, i moltes pel·lícules franceses han estat sobrevalorades. De déus i d’homes té un bon embolcall, paisatges evocadors, referències bíbliques, fins i tot icòniques, com una mena de santa cena abans de la previsible passió, música bonica, tot i que allò del llac dels cignes em sembla posat amb calçador efectista, lentitud morosa, que de vegades es confon amb qualitat fílmica… I un bon repartiment, amb Lambert Wilson, actor de culte, fent de prior.

Categories
CINEDrama
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES