Josep Maria Ibarra (Linares, 1967) és Doctor en Ciències Polítiques, escriptor, viatger infatigable, amant del cinema clàssic i de la fotografia, i un gran apassionat de la història. Aquestes aficions l’han dut a crear la saga juvenil de «La Colla del Segon Soterrani», de la qual ja s’han publicat cinc títols: L’enigma del Vaixell Mary Celeste, El gran Moghul, L’enigma del crononauta, L’enigma de l’Idzumo, i més recentment, L’enigma de Craco (Aledis Editorial).
Aquesta darrera novel·la ens endinsa en el món dels templers i ens ubica a la població italiana de Craco en el segle XIV. Al llarg de les seves pàgines els diversos personatges, i també els lectors si així ho volen, hauran de resoldre un seguit d’enigmes per sortir sans i estalvis de les aventures que se’ns plantegen.
Aquesta no és pas la primera novel·la que té com a protagonistes «La Colla del Segon Soterrani.» Per als lectors que no coneguin aquests personatges, ens podria fer cinc cèntims, breument, de qui són aquests nois i noies?
«La Colla del Segon Soterrani» està formada per sis estudiants de l’ESO. Són nois i noies sense cap habilitat especial destacable. Jovent amb una vida que gira a l’entorn de la família, l’escola, els amics, l’esport i les activitats rutinàries de qualsevol adolescent. Sense saber-ho, tots sis han estat seleccionats expressament per formar part d’un experiment. El motiu és que tenen en comú la seva potencialitat, que es posarà de manifest al llarg de les diverses aventures on seran protagonistes. La clau de volta de tots els episodis és que hauran de posar-se de valent, no ja per jugar, sinó per resoldre incògnites i misteris irresolubles, perquè, sense ser conscients en un primer moment, els nois i noies de la Colla viatjaran en el temps.
Això sona ben interessant.
Així mateix, enduts per les trepidants trames dels diferents enigmes, viuran moments únics al llarg de la història, on es convertiran en els herois anònims que coneixeran de primera mà la resolució de mil i un secrets, però a més, sorgiran entre ells conceptes fins aleshores desconeguts, com la lleialtat i la responsabilitat, la solidaritat i la compassió, el coratge i la gosadia que, insospitadament, porten a dins.
Ha dit que aquesta colla viatja en el temps. Com ho fan?
Tot s’inicia amb la figura del professor Joan Salvat, un físic quàntic que secretament treballa al segon soterrani de l’escola. Meticulosament, ha estat ell qui ha seleccionat a les dues noies i als quatre nois que formen la Colla, i és ell qui els proposa participar com a provadors del que presenta com un innovador videojoc virtual. Els joves passen de la sorpresa a l’excitació quan comproven la increïble tecnologia que tenen a l’abast i accepten participar en la prova gairebé amb entusiasme.
No m’estranya.
Però la mentida té les cames molt curtes i un cop dins del joc, les nombroses evidències els demostren que no estan pas participant en un joc, sinó que estan vivint experiències reals, i que, en realitat, no es tracta d’una experiència de realitat virtual, sinó que estan viatjant en el temps. I aquí, just quan se n’adonen que estan fent servir una màquina temporal és quan comencen a ser conscients de l’enorme responsabilitat que suposa lluitar per no variar el passat.
Aquest és un dogma dels viatges en el temps.
Sí, la màxima de tots els viatges és evitar l’efecte papallona, és a dir, no poden provocar fets en el passat que puguin tenir conseqüències insospitades en el nostre present. Així, per esbrinar els enigmes del passat, només poden actuar com a observadors. AMT: Anar, Mirar, Tornar són les tres paraules que sempre estan escrites en majúscula a la pissarra del segon soterrani. I com a teoria està molt bé. Llàstima que la realitat no sigui tan quadriculada.
Entenc.
Aquesta singular màquina del temps basada en la teoria física de la teletransportació té, però, dues limitacions, cinquanta quilograms de pes (per tant no poden viatjar adults) i trenta minuts de temps, o sigui que els desplaçaments temporals han de tenir una finalitat concreta on no val a badar.
Tal com ha estat comentant, la novel·la està farcida d’enigmes que els personatges resolen, però també anima als lectors perquè provin de superar les diverses proves. D’on ve el seu interès pels enigmes?
Ja de ben petit jo era un ratolí de biblioteca i, com acostuma a passar, el més divertit sempre era allò més inesperat. Fullejar sense objectiu ara aquí i ara allà es va convertir en una font inesgotable de coneixement i perquè no dir-ho, també de diversió. Amb els companys d’escola jugàvem a fer-nos preguntes enigmàtiques (aleshores internet no existia, la qual cosa encara dotava el joc de més complexitat, perquè calia trobar les respostes en llibres). El quid de la qüestió era fer trencar el cap a l’adversari, fent-lo voltar, cercar, investigar i finalment, quan s’obtenia la resposta correcta, s’arribava a una satisfacció difícil d’explicar.
M’ho puc imaginar.
I aquí van aparèixer els enigmes. I el meu propòsit sempre ha estat crear obres amb la suficient capacitat com per fomentar la lectura, perquè llegir no sigui pas una obligació sinó més aviat un esbargiment. Em doto de diferents elements per provar d’aconseguir-ho. Malgrat que als meus llibres no hi ha imatges, el tipus de lletra és agradable i no massa petit, el text es caracteritza per una abundància de diàlegs i el que és millor encara, l’inici de l’acció és immediat, de manera que el que pretenc és atraure al lector i que no deixi de tenir interès, capítol rere capítol, fins a la última pàgina.
Un gran repte.
A més del text, pretenc establir un contacte directe entre autor i lector, i per això, a modus de repte, amago el correu electrònic d’algun dels protagonistes entre els números de pàgina. I la sorpresa arriba quan algú escriu…
I continuant amb el que són les seves aficions, ¿d’on ve el seu interès per la història?
La meva vida gira al voltant de dos vèrtexs, a banda del professional. Un, que polaritza el meu interès, és la geopolítica, els drets humans i la sociologia, que és el vaig estudiar i aprofundir fins aconseguir convertir-me en Doctor en Ciències Polítiques, i finalment el vocacional, intentant sempre ser un aprenent d’escriptor, perquè considero que no s’acaba mai d’aprendre, i que des de que tinc memòria m’ha convertit en un autèntic apassionat dels misteris i enigmes que ens amaga la història.
Es percep en els seus llibres.
A través de l’escriptura he descobert un camí que trenca amb la planificació, la meticulositat i la previsibilitat del meu dia a dia, i per això intento canalitzar totes aquestes inquietuds en forma de reptes i desafiaments que inicien les aventures de «La Colla del Segon Soterrani» i que resolen els protagonistes del meus llibres. L’experiència em diu que no saps mai on s’amaga la inspiració, a vegades simplement passejant, o contemplant un quadre, o una fotografia, la ment es dispara i comença a elucubrar històries i situacions. Només cal ser curiós i deixar-te emportar.
Els fets que es narren a la novel·la tenen lloc a Craco, un municipi del sud d’Itàlia. Quines dades reals agafa de la història de Craco per a la seva novel·la?
Tots els llibres de la meva saga s’inicien amb un misteri històric, que procuro documentar profusament per no caure en anacronismes, obtenint per tant que l’origen de la incògnita sigui fàcilment comprovable. Tot el fruit de la meva investigació queda recollit en un llibre al que anomeno «Making Of», que atresoro gelosament. Cerco aquest o aquell enigma que ha passat a la història amb nombroses preguntes sense resposta. Aquí és on entra en joc la inventiva, perquè posant als joves de la Colla com a protagonistes, invento una explicació creïble, que pot desembrollar gairebé tots els dubtes.
Interessant…
La idea és que els meus llibres esperonin la curiositat dels lectors i les lectores, i els duguin a investigar pel seu compte. Per això al final de cada aventura s’inclou un apartat anomenat «Els Fets», on s’explica fil per randa l’enigma real que dona origen a l’aventura.
I en el cas de Craco?
De la ciutat maleïda de Craco he fet servir pràcticament totes les dades reals que he tingut a l’abast. He aconseguit les darreres fotografies (de la dècada dels 60 del segle XX) quan encara estava habitat per més de 5.000 persones. Tinc imatges aèries i de satèl·lit, mapes geològics, estudis de les plaques tectòniques de la zona, i totes elles, a banda de confirmar que un seguit de terratrèmols esfereïdors van fer buidar a correcuita la vila, no acaben d’explicar per què una ciutat amb milers d’anys d’antiguitat, de sobte, es va convertir en inhabitable.
La veritat és que sona estrany.
Si cerques per la xarxa imatges d’aquesta ciutat italiana, Craco, són realment espantoses. Al 1963, de la nit al dia, comencen un seguit de terratrèmols tan intensos, que amenacen amb destruir literalment el poble. Esquerdes descomunals, edificis oberts, tallats per la meitat, sostres enfonsats, però vist des de lluny, Craco s’aixeca orgullosa dalt d’un turó, conservant encara la majestuositat de la gran vila que un dia va ser.
Ho cercaré.
A L’enigma de Craco apunto alguna possible explicació dels moviments sísmics, dels esllavissaments de terres i dels allaus sobtats, i afegeixo un ingredient poderós, capaç literalment de moure muntanyes, com és l’amor d’una mare per la seva filla.
La història s’inicia amb Amanda, una de les noies de «La Colla del Segon Soterrani», descobrint a la ciutat abandonada de Craco una caixa ben peculiar.
Amanda és una noia curiosa, atrevida però també obstinada i res la molesta més que la menystinguin. I el seu cosí Luca n’és tot un especialista. Així, per un repte d’atreviment, l’Amanda decideix entrar al poble ruïnós, contravenint tots els advertiments de precaució. Salvada in extremis d’una bona trompada, casualment veu un objecte brillant que ha quedat al descobert entre la runa provocada per l’enfonsament.
Què més?
Conscient de necessitar ajuda, ja de tornada a l’escola, mostra el seu descobriment als seus amics i companys i al professor Salvat, que de seguida li fa la prova del Carboni-14, per comprovar que es tracta d’una peça d’orfebreria de molts segles d’antiguitat. Totes les ments unides esdevenen imbatibles i no només aconsegueixen desbloquejar la tanca de la caixa, sinó que interpreten un inquietant missatge cisellat al seu interior, escrit en llatí.
A partir d’aquí l’aventura està servida i ens endinsa en el món dels templers, just quan aquest orde estava a punt de desaparèixer.
És difícil de creure la influència que encara avui dia els monjos templers tenen i la que han mantingut al llarg de la història de la civilització occidental. Si som puristes, no té explicació que un orde de cavalleria que només va estar activa poc menys de dos segles, entre 1129 i 1312, hagi deixat tanta empremta. Van arribar a disposar de més de cinquanta castells i fortaleses, més de 9.000 comandes per tota Europa, no separades per més d’un dia de viatge d’una a l’altra, per tal d’assegurar camins i rutes comercials entre elles. Van arribar a comptar amb més de 30.000 cavallers i sergents templers, i dos ports marítims exclusius, un al Mar Mediterrani (Marsella) i l’altra a l’Oceà Atlàntic (La Rochelle).
Impressionant!
A la història pren protagonisme un ancià, en Bernat, que juntament amb en Nello, un nen orfe abandonat a un monestir, inicien una aventura que desbrossa alguns dels més inquietants misteris de l’Orde Templera i de la seva dissolució.
I una de les primeres proves que han de superar els membres de la Colla és obrir la caixa que ha trobat Amanda, i per a això han de desxifrar un codi encriptat. Aquest detall de la ficció té paral·lelismes amb la història real dels templers?
Són llegendàries les càbales i trampes templeres i al llibre apareixen algunes de ben cruels. L’Orde del Temple s’enriquí amb moltes donacions i donat que només responien davant el Papa de Roma, el seu poder, cada vegada més gran, passava per sobre de Reis i senyors feudals provocant no poques gelosies. Fruit potser de les enveges i especialment de la cruel abolició de l’Orde, un seguit d’especulacions van sorgir arreu, però sempre envoltades d’un punt d’esoterisme misteriós i obscur.
Històricament els templers sempre han estat envoltats per un carisma de llegenda.
El Sant Greal, la Pedra Filosofal, l’Arca de l’Aliança, han estat sovint objectes desitjats per la cristiandat i aquests i altres objectes s’han envoltat d’un aura mística difícilment explicable fora de l’àmbit templer, però que han donat peu a un sens fi de llegendes. Al llibre intento mostrar també el llenguatge encriptat que els cavallers feien servir per comunicar-se, i que estava basat en la creu sempre present al seu escut. És aquesta creu templera la que apareix a la caixa que troba l’Amanda.
De fet a la novel·la esmenta alguns personatges reals, que van existir, com seria el cas de Roger de Flor.
No s’acaba d’entendre que personatges de gran calatge com Roger de Flor no tinguin més ressò en els llibres de text dels nostres petits. Tan intensa va ser la seva biografia que alguns han volgut trobar paral·lelismes en la seva figura heroica com a model pel Tirant lo Blanc de Joanot Martorell. Roger de Flor (que en el llibre apareix amb el seu anagrama, Dogor Frerel), va néixer a la ciutat italiana de Brindisi, que és molt a prop de Craco, la ciutat protagonista del llibre, i entra dintre de la lògica que una persona com ell, amb ànima aventurera, conegués molt bé els voltants d’allà on vivia, i per suposat aquesta ciutat i la curiosa orografia que la defineix.
I per què creu que caldria parlar d’aquest personatge als nostres joves?
La vida d’en Roger de Flor sembla extreta d’una novel·la d’acció. Sergent templer, capitanejava la darrera nau cristiana en abandonar Sant Joan d’Acre, l’últim bastió dels croats a Terra Santa. Expulsat de l’Orde Templera per no reconèixer la legitimitat del nou Mestre i especialment per no haver retornat el que fos que va transportar des d’allà i que li va ser insistentment reclamat es convertí en Soldat de Fortuna (condotieri=mercenari), enlairat per les seves gestes als càrrecs d’Almirall i Megaduc, capitanejà victoriós la flota siciliana, i més tard va ser el creador de la Companyia Catalana d’Orient, com a Comandant en Cap dels almogàvers, la temible força de xoc catalana al Mediterrani.
Quina vida!
Tot i que els enigmes que envolten la seva vida són abundants, a L’enigma de Craco seleccionem només dos. A banda de la destinació final d’aquella càrrega salvada in extremis de Terra Santa però mai lliurada a la cristiandat, a la biografia de Roger de Flor hi ha detalls que no encaixen, com per exemple la seva mort. Cridat per auxiliar els bizantins en la seva contínua lluita contra els otomans, ¿hem de creure que es va deixar entabanar en un complot per assassinar-lo?
Continuï…
Era ben sabut que la seva sola presència provocava a parts iguals basarda i admiració, però els dubtes sorgeixen inexplicables perquè ell, que estava avesat a una vida de perills i traïdories, i sempre comptava amb els seus inseparables guerrers, va poder caure en una trampa tan burda com deixar les armes per participar com a convidat en un sopar? Les cròniques de Ramon Muntaner potser no expliquen tota la veritat, sinó la versió que convenia difondre.
I a la novel·la hi trobem un altre desenllaç possible.
L’avantatge de l’escriptor és que es pot modelar un final alternatiu, i llegint les pàgines del llibre, es palesa una voluntat de pensar que la mort d’en Roger de Flor formava part d’un ambiciós pla per fugir de la vella i corrupta Europa…
Aquesta és una novel·la farcida d’aventures, amb un ritme trepidant, amb els personatges viatjant en el temps… però també és una novel·la didàctica. Com treballa aquesta simbiosi entre ambdues matèries?
Com he dit, m’agrada pensar que els meus llibres es converteixen en la porta d’altres lectures i és relativament fàcil esperonar als lectores i lectores inquiets per tal que indaguin més detalls sobre la trama. Però a banda sempre intento que siguin llibres útils, i que després de la lectura, sorgeixi la sensació d’haver aprés alguna cosa. A L’enigma de Craco, per exemple, explico un sistema infal·lible per calcular a quin segle pertany qualsevol any, i pretenc fer-ho d’una forma espontània i desimbolta, explicada sense complicacions i amb exemples senzills. Faig la prova sovint, i qui s’ha llegit l’aventura, encerta de ple datant l’any 1307 al segle XIV.
Curiós…
Una altra obsessió al llarg de tot el que escric és l’augment de vocabulari. No és només que reviso que no es repeteixin sovint les paraules que, inconscientment, fem servir un i un altre cop, i les intercanvio per sinònims, sinó que un dels personatges de la Colla, l’Anwar, és un autèntic col·leccionista de paraules desconegudes, i sempre va amunt i avall amb la seva llibreta caçant nou vocabulari. Cada paraula que aprèn al llarg de l’aventura, ell mateix o els seus companys la tornen a fer servir un o dos cops més, per tal que el nou mot s’entomi amb naturalitat.
Tindrem més aventures de la saga?
Doncs sí. Un altre tret característic d’aquesta sèrie és que les pàgines finals de cada llibre contenen el primer capítol de la següent aventura, i al final de L’enigma de Craco ja veu la llum la que serà la sisena aventura, que durà per títol L’enigma de René Juvels. Aquest nom és l’anagrama ni més ni menys que de Jules Verne, i com es pot imaginar, part de l’acció succeeix a la seva ciutat natal, Nantes, a França, al segle XIX. Intentar posar-se en la pell d’aquest geni constitueix tot un repte, doncs intentar copsar el caràcter que va forjar la inventiva d’un escriptor sense rival no es tasca fàcil. Però aquest sisè volum tindrà moltes sorpreses perquè, per primer cop, en comptes d’anar enrere… anirem cap a davant.
