Les interioritats dels partits polítics donen per a moltes històries de ficció, i ho hem vist a bastament a la literatura, el cinema i el teatre. Associem la política amb ambicions, venjances, corrupteles, poder i sacrificis i com que el públic es deixa seduir fàcilment per les trames truculentes, amb una mica de sang i fetge si pot ser, la ficció té aquí un gran terreny per despertar la curiositat de lectors i espectadors. Tot sabent, és clar, que sovint la realitat supera la imaginació. De tot això devia ser conscient el periodista i escriptor Toni Aira (Barcelona, 1977) quan va pensar la història que trobem a la seva novel·la Cos a terra (La Campana), la seva primera obra de ficció.
L’autor se situa en la dèbil frontera que separa els fets reals dels imaginats, tot el que ens explica és pura invenció, però hi ha un substrat, uns fonaments, que els podem reconèixer en la vida política catalana. No debades, Aira fa anys que es dedica a la comunicació en aquest àmbit -és analista, tertulià i professor universitari-, i sap el que s’hi cou. A la seva novel·la ens trobem amb un protagonista que treballa en un partit polític -no ens diu quin és, però hi ha massa pistes que apunten a Junts-, a les portes d’unes eleccions al Parlament de Catalunya. La candidata és una dona sense escrúpols, de caràcter complicat, però té les enquestes a favor. Malauradament per a ella, el tret de sortida de la campanya coincideix amb una sèrie d’assassinats a l’entorn del partit, cosa que enterboleix la seva cursa cap a la victòria.
Toni Aira.
Hi haurà una investigació per part dels Mossos, però el protagonista de la novel·la -un assessor del partit amb les seves ambicions inalterables- també farà el seu seguiment dels fets per mirar d’avançar-se a la policia. Cos a terra és, doncs, una novel·la negra, però descobrir qui hi ha darrere d’aquests crims no és l’únic esquer que llença el seu autor. És especialment rellevant, en aquest sentit, el to amb què està escrita la novel·la, l’humor, no perquè Aira plantegi situacions ridícules o esperpèntiques, sinó per la manera com ens narra els fets. La veu del narrador -que és la del mateix protagonista, la novel·la està escrita en primera persona- sembla una extensió de la del seu autor, potser aquest personatge és un alter ego de l’escriptor. El que és innegable, en qualsevol cas, és que Aira hi fica cullerada de valent.
De fet, una de les gràcies d’aquest mecanisme narratiu és mirar d’endevinar si algun dels personatges de la novel·la es correspon amb alguna de les reconegudes personalitats polítiques de l’espai postconvergent, i alguns són fàcils d’encertar (o almenys això crec, és fàcil equivocar-se en un àmbit on molts semblen tallats pel mateix patró). Per tant, Cos a terra té diversos atractius: és una història criminal perquè hi esdevinguem detectius, és un relat divertit sobre una qüestió tan seriosa com uns assassinats, i també és una caricatura de la vida política catalana que ens proposa un joc -una mica morbós, per què no dir-ho- per buscar ponts amb la realitat. La novel·la és més caricaturesca que criminal, això sí.
Hi ha un altre aspecte a Cos a terra que cal destacar, i és l’estil tan acurat amb què Aira escriu, amb un català ric en lèxic i expressions, sense renunciar a la irreverència i a certes llibertats lingüístiques. Només la prosa ja és un dels atractius de Cos a terra, una novel·la que, d’altra banda, es llegeix d’una tirada. Reconec que no sé si Aira ha escrit aquesta història amb molt sentit de l’humor o amb molta mala baba, potser amb una mica de tot. Bona entrada d’aquest periodista, doncs, al món de la ficció, on segur que té tant camí per recórrer com fils (polítics o no) per estirar.
