Mario Guerrero / @MarioGuerrero_G
La novel·la de Raven Leilani (Nova York, 1990) Brillo reflexiona sobre què significa ser jove, no tenir embuts i passar dels estereotips, a la societat contemporània occidental. Edie n’és la protagonista, una noia que viu en un pis ple d’insectes i que té una feina precària. Un dia, coneix un home vint-i-tres anys més gran que ella i casat, però de matrimoni obert, anomenat Eric. Ella vol sentir-se desitjada, que encara és capaç de atraure algú. És jove, però amb una pèssima trajectòria amorosa, i ha de bregar amb la precarietat sentimental, laboral i vital. Per això, quan coneix l’Eric, descriu la seva eufòria. Edie no vol un matrimoni ni res que soni a clàssic, estancat o estàtic. Sap, també, per experiència, «com una estrella es converteix en un buit.»
Brillo està narrada amb un llenguatge que mostra el neguit que suposa ser jove per a la protagonista i no trobar camins ni recursos per moure’s. Viu situacions absurdes i mostra molt d’humor àcid, que és una reacció de defensa al desencís i l’ansietat que pateix en el seu dia a dia. L’obra demostra com una capa d’ironia pot amagar les misèries de la vida. Al principi, l’humor és ben rebut pel lectpr, però arriba un moment en què tantes referències amb intencions hilarants generen una mica de tedi i fan que l’obra perdi la gràcia. Tot i així, és un retrat enginyós de la vida contemporània.
Raven Leilani / Foto: Blackie Books.
A més del desencís amb el món, Brillo (Blackie Books, amb traducció al castellà de Laura Ibáñez) tracta temes com la sensació de desesperança i de buit. La protagonista té relacions amb diversos homes, practica l’amor líquid, així que en realitat no arriba a res seriós ni sòlid amb cap d’ells, cosa que fa que després senti solitud i aquest buit. Ella pateix un profund sentiment de desarrelament, de no pertànyer enlloc i no saber qui és.
Sent passió per la pintura i s’anomena a si mateixa artista sense saber molt bé què significa això. Arriba a la conclusió que vol reflectir en el llenç allò que passa per assegurar que existeix. Si no ho fa, res no perdurarà en el temps. De la mateixa manera, ella desitja que algú plasmi el seu cos, els seus ulls, el seu rostre en una pintura, perquè quan ella ja no hi sigui, quedi constància que ha existit.
A Brillo el personatge de l’Eric fa, en realitat, de connector entre Rebecca, la seva esposa, i Edie, formant així un dels temes principals de la novel·la, que és la complicitat, ajuda i germanor entre aquestes dues dones tan diferents a classe social, color de pell, edat i experiència. Més enllà d’aquestes qüestions, la novel·la també fa una denúncia a la violència policial contra la població negra i retrata què significa ser negre als Estats Units.
