Mario Guerrero / @MarioGuerrero_G
A Un señor llamado Joseph Hamilton (La Huerta Grande), Otrora és la ciutat on Laslo Caligari va viure el seu amor amb Myria cinquanta anys enrere. Actualment, Laslo reposa en una gandula i decideix escriure les memòries. Dona corda als records, que llisquen per les pàgines d’aquest llibre a partir de la seva narració, poc fiable, per rememorar aquells dies feliços.
Aquesta novel·la de Patrick Rosas (Lima, 1947) narra tres etapes de la vida de Laslo Caligari, sobretot la història d’amor que va viure amb Myria. No obstant això, ella no va ser ni el seu primer ni el seu gran amor. Cita altres dones de la seva vida, com Ada, però només de passada, ja que se centra més a Myria i a descriure molts moments que van viure junts. Amb Ada, diu, no va arribar a sentir «l’aferrament obsessiu que anul·lava en ell tota temptació d’infidelitat», però va ser feliç més enllà del que la paraula pot comunicar. L’amor que va sentir per Myria, ara acabat, es converteix en adob que alimenta la imaginació. L’amor ja s’ha esfumat, però sobreviu el record, que sembla que no causi dolor i que serveix simplement com una visita al passat abans de la inevitable mort.
Laslo també narra la seva joventut, la seva beca per estudiar cinema a Polònia i els seus viatges per Europa buscant un futur, trobant l’amor, començant de zero una i mil vegades. Sent el desarrelament i l’absència d’una llar on establir-se i sentir-se com a casa. Això es pot relacionar amb l’autor, qui assegura que li agrada «assumir-ne la condició d’estranger.»
Patrick Rosas.
En aquestes pàgines s’aborden temes com el pas del temps, l’amor, l’existència de Déu, el sentit de la vida i l’atzar. El protagonista contempla com el temps, els esdeveniments i les emocions modifiquen allò que narra la memòria. Al final, es pregunta: si fem un balanç de tot allò viscut, ¿seria positiu i la nostra existència hauria valgut la pena? Ell reconeix el seu desconeixement al voltant de l’amor: no sabem com, quan ni per què ve. Igualment, reflexiona sobre la llibertat (o allò que anomenem «llibertat») i el buit interior.
Aquesta és també una novel·la sobre l’acte de l’escriptura i el procés creatiu i planteja una reflexió sobre què és cert de tot allò que ens dicta la memòria. Tota realitat és ficció, diu el protagonista, perquè encara que sigui en petita mesura tendim a modificar els records. A més, allò que una persona rememora no es pot corroborar; per tant, l’acte d’escriure les memòries pròpies és similar al d’imaginar una obra de ficció.
És una novel·la amb reflexions interessants, però construïdes en paràgrafs extensos i salts en el temps constants. Gairebé sense diàlegs, l’obra per moments es fa densa a causa de les descripcions detallades i la lenta successió de la seva vida. Són frases amb molts incisos entre comes i ratlles que fan que de vegades el lector al final de la frase hagi de tornar a l’inici per veure què volia dir realment el narrador perquè al mig ha explicat moltes altres coses. En definitiva, aquesta és una novel·la per delectar-se amb la capacitat narrativa exuberant —perquè no hi ha acció, només records— de l’autor, que de vegades desborda i converteix el llibre en aclaparador.
