Els encantats, dirigida per Elena Trapé, és un títol més per afegir a la llarga llista actual de pel·lícules realitzades per dones de cinema de les darreres generacions, que, de forma inevitable, incideixen sovint en el tema de la maternitat, contemplat des d’una visió contemporània. En una època en la qual la maternitat, a casa nostra, en general, és fruit d’una opció voluntària, d’una tria personal, la nova situació genera problemes nous, lligats als canvis socials del rol femení i a la diversitat del nucli familiar tradicional.
Un altre tema recurrent, que sorgeix de tant en tant al cinema, és el món rural del present, reconvertit sovint en una mena de postal turística o en una evocació nostàlgica d’una pagesia en decadència, cosa que no sempre és així, malgrat els canvis i els problemes de l’agricultura. Els encantats aplega molts aspectes del món contemporani occidental, sobretot del món femení lligat a la maternitat, però també els homes mostren les seves febleses i el seu desconcert, sense saber, ben bé, què cal fer quan es vol fer el que cal, com ara aquest pobre xicot que vol saber si ha fet alguna cosa malament, després de gairebé congelar-se intentant fer l’amor al cementiri i de passar per una malaltia intestinal.
La pel·lícula aprofita el paisatge però en defuig els excessos pintorescos. La protagonista ha d’entomar un moment difícil que podem entendre i compartir des de la nostra visió limitada, d’habitants d’una societat còmoda i sense problemes de gruix, en comparació amb el context de la majoria del món del present. Ens situem en un entorn que és gairebé un no-lloc, la gent no hi viu de forma definitiva ni hi treballa, més enllà de la restauració. Els joves van i venen, marxen i retornen de forma puntual, per recordar, com ha passat sempre, infanteses i adolescències mitificades. El cotxe i el mòbil, imprescindibles, consolen de la solitud aclaparadora. La vida passa, a dins de qualsevol escenari, per idíl·lic que sembli.
La pel·lícula ens introdueix, de vegades de forma incòmoda, en l’estat d’ànim de la protagonista, que no sempre entenem del tot, malgrat que, a través d’un monòleg personal i dolorós, ens situa davant les mancances, les culpes i les dèries d’una protagonista que es fa gran i que sent, sense saber com posar-hi remei, la fiblada de la solitud humana. La narració no tria el tòpic de la dona forta contemporània, aquesta mare ens sembla injusta, aspre, amb l’exmarit, amb la seva mare, amb els coneguts que retroba al poble, amb la seva nova parella. Ella mateixa, i acaba per haver-ho de reconèixer, és qui s’embolcalla en una solitud inoperant, enmig de la qual li resulta difícil connectar del tot amb l’altra gent.
Els encantats és plena d’ambigüitat, sabem poca cosa d’aquesta mare jove i enyorada, que vol i dol i que no sap ben bé què ha de fer o per on tirar. No s’ha optat tampoc per la facilitat d’un final còmode, de superació mental i emocional dels problemes, les persones som imperfectes, incoherents, contradictòries. La solitud no es troba en els indrets, deshabitats o plens de gent, sinó a dins d’un mateix i, afortunadament, tampoc no sol ser un estat emocional permanent. Tampo no es cura amb noves opcions amoroses, amb el sexe, o amb l’encara mitificat, i, de vegades espinós, amor maternal.
L’excel·lent actuació de Laia Costa és el pal de paller d’un repartiment limitat i, tot i que s’entén l’opció, personalment he trobat a faltar que no s’aprofités més el pes actoral de la resta de personatges, interessants tots ells però dels quals tan sols se n’esbossa la situació. Pep Cruz, en concret, té un paper molt breu, és l’únic personatge d’edat avançada del conjunt i es troba a faltar més extensió en les seves intervencions esporàdiques. Tot plegat són apreciacions subjectives, evidentment.
Els encantats és un tros de vida d’algú en crisi, una dona d’avui en un món d’avui, un món aparentment còmode i ple d’oportunitats però que no ens salva del patiment físic, cas del personatge d’Ainara Elejalde, o de l’emocional patit per aquesta Irene que encara és jove però no tant com abans, i que es resenteix de la presència de parelles que li semblen, aparentment, ben avingudes. L’estabilitat dels altres trasbalsa, quan no l’hem aconseguit o l’hem perdut.
Els crèdits finals recuperen la versió en català que Guillermina Motta va fer de La solitud, de la cantant Bàrbara, una d’aquelles coses que sempre fan il·lusió considerant la facilitat que l’oblit estén sobre el passat musical de casa nostra. Tot i que crec que la solitud que cantava Bàrbara no és, ben bé, com la que se’ns mostra en aquesta narració, una mica irregular però excel·lent en molts aspectes. El títol de la pel·lícula, tirant a metafòric, ens remet a una llegenda però en alguns moments la protagonista sembla una mica encantada, també, en el sentit popular de la paraula, el de badar sense gaire sentit, vaja. Un altre tema que caldria debatre és el suposat català col·loquial urbà que es fa servir al cinema i al teatre en el nostre temps i que no acaba d’agafar un to prou versemblant, o així m’ho sembla.
