Isidre Grau (Sabadell, 1945) és autor de novel·la i narrativa breu. En novel·la cal destacar la pentalogia d’Els colors de l’aigua (Premi Sant Jordi 1985), La ciutat dels solitaris, L’home que perseguia la veritat, Un dissabte de primavera i Setanta-tres dies amb el pare. Va ser professor de tècniques de novel·la i conte a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès durant quinze anys, i va col·laborar en el diari Avui amb diversos articles amb reflexions al voltant de l’escriptura. Uns articles que després s’han publicat en un parell d’assaigs literaris.
Amb Ciutadà Canalda (Editorial Trípode, 2023) ens exposa la vida de Romà Canalda, un triomfador, un personatge mitificat que acceptarà tot un seguit d’entrevistes amb el periodista Eloi Boada perquè aquest redacti la seva biografia. Des d’aquest punt de partida l’obra es convertirà en una narració amb una magnífica recreació psicològica dels personatges.
En Romà Canalda, protagonista de la novel·la, és el paradigma de l’home triomfador, però potser el que se’ns remarca més a Ciutadà Canalda és el seu declivi.
El present de la novel·la està marcat pel seu declivi professional i la invalidesa a causa d’un accident, però el propòsit era parlar dels seus orígens, quan tot l’empeny cap amunt. Per tant, la novel·la és un canemàs de present i passat.
Per l’altra banda, la relació entre el títol de la novel·la, Ciutadà Canalda, i la pel·lícula que durant anys ha estat considerada la millor de la història del cinema, Ciutadà Kane, és un dels aspectes que criden l’atenció.
Ciutadà Kane és un dels diversos referents que he fet servir en aquesta història; si l’he remarcat és perquè és més conegut per als lectors. Però l’argument no hi té res a veure, a banda de destacar alguns paral·lelismes.
Tornem, doncs, a Romà Canalda. Malgrat la idea d’home triomfador, el que realment copsem a mesura que llegim són els dubtes, les febleses, els clarobscurs de la seva personalitat. Tot plegat amb una molt bona descripció psicològica que es pot extrapolar a la resta de personatges.
La meva intenció era posar de manifest les diverses cares o facetes que hi pot haver darrere d’un personatge públic. Res és d’un sol color i hi ha moments de la vida en què és més important ensenyar totes les cartes.
I al costat de Romà Canalda l’altre personatge que impregna la novel·la és Eloi Boada, el periodista que l’entrevistarà per redactar-ne una biografia.
Per repassar la vida d’aquest home, em calia un interlocutor adequat, algú que li pogués anar destapant les diverses personalitats. Vaig apostar per la solució de l’encàrrec biogràfic i després vaig anar perfilant el tipus de periodista, algú que abans ha conegut el personatge des de la galeria i que s’hi acosta amb els propis prejudicis.
Malgrat aquest plantejament, la biografia de Romà Canalda que encarreguen a Eloi Boada no veurà la llum fins vuit anys més tard del que estava previst. Per què Eloi Boada té la necessitat de publicar-la al cap dels anys?
Tal com anirà descobrint el lector, la preparació de la biografia no serà precisament una feina fàcil, hi haurà realitats crues pel mig i, davant els fets, el periodista es replegarà; dubtarà del seu dret a fer públic tot el que ha sabut. Però amb els anys sorgeix algú que s’interessa per la història i llavors ell creu que ja és hora de dir tot el que sap.
Encara en l’apartat de personatges podríem parlar-ne de molts altres, que n’hi ha uns quants, però d’entre tots qui potser destaca és David Querol. Com va arribar a ell?
Sí, vaig voler que hi hagués un altre personatge amb una intervenció positiva al costat d’en Romà Canalda, algú que li facilita l’obertura, mentre li combat les dificultats físiques per les quals està passant. Res millor que un fisioterapeuta que actuï de bona fe i que l’humanitzi.
Fins ara he esmentat tres personatges masculins essencials de Ciutadà Canalda, cosa que em fa pensar que amb aquesta novel·la s’allunya una mica dels caràcters forts femenins, més habituals en la seva narrativa. Ha estat aquesta una decisió planificada?
Sí, és cert, aquesta vegada tenia ganes de basar-me en un personatge masculí de temperament fort i situar-lo al costat d’aquests dos còmplices. Però també és cert que vaig necessitar envoltar-lo d’una constel·lació femenina força potent, amb dues esposes, una filla, una cunyada… A la vida real les combinacions són inacabables.
Ben cert, perquè aquestes dones també prenen un protagonisme essencial. Però deixant ja de banda els personatges, centrem-nos ara en les ubicacions. Dels espais per on transita la novel·la n’hi ha dos de ben importants. El primer seria Peguera, on va néixer Romà Canalda. Què el va dur a triar aquesta població, amb una càrrega paisatgística tan imposant?
Necessitava que el personatge hagués nascut i s’hagués criat en un entorn de condicions molt dures, que no hagués tingut res fàcil i les mateixes dificultats l’haguessin forjat. Vaig pensar en l’entorn miner de l’Alt Berguedà, que desconeixia totalment, i quan m’hi vaig aproximar vaig descobrir el lloc màgic de Peguera i tot aquell món dels anys quaranta. Ha estat una descoberta molt important per a mi; un dels poders que tenen les novel·les: et fan participar de realitats molt allunyades a la teva.
És interessant, aquest procés de documentació. I de fet Peguera mantindrà la seva força vers Romà Canalda perquè la casa on viu, ja quan està instal·lat a Montcerdà -en parlarem després, d’aquesta població-, s’anomena precisament La Peguera. És una acceptació dels orígens per part del protagonista, o potser una de les seves fanfarronades?
Més aviat és un acte de reafirmació, contra aquells que de petit i de jove el veien venir i l’anomenaven «el de Peguera», com si baixés de la selva. Quan pot, s’hi puja de peus, com un repte als que li puguin retreure uns orígens pobres. Tammateix, en el fons se sent molt orgullós de dur a dins el patrimoni d’aquella infància.
Passem a l’altra ubicació, l’altre espai per on transita la novel·la: Montcerdà. Un paratge imaginari narrat des del més estricte realisme literari que potser molts lectors identificaran amb Cerdanyola. És aquest el seu recurs per universalitzar la història que se’ns mostra a la novel·la?
Utilitzo similituds amb els topònims de Cerdanyola, però la història no passa allà ni en cap altre lloc conegut. Vull retratar un entorn que sí que ha sofert unes transformacions molt similars a les de Cerdanyola i el Vallès, però no vull fer pas crònica local.
Entenc. Sigui com sigui, m’ha semblat molt interessant la tècnica triada. D’entrada tenim una mena de pròleg i epíleg molt breus que embolcallen la narració. Entremig, el gruix de la novel·la consta de sis apartats. Però sobretot vull destacar l’ús del diàleg entre Romà Canalda i Eloi Boada quan es troben per a les entrevistes per poder redactar la biografia. Una conversa que, per l’altra banda, es basa en divuit CD on Romà Canalda aboca històries i anècdotes del seu passat. Com ha anat treballant aquest engranatge narratiu?
Volia que fos un entramat narratiu àgil, que combinés la rememoració del passat amb un present que mentrestant va evolucionant. No volia que el lector es limités a entrar en els records, sinó que estigués pendent de com es van complicant les circumstàncies del present. És una estructura que vaig anar decidint i modificant sobre la marxa.
Una combinació de passat i present que funciona molt bé. I ja per acabar, una pregunta fora de context perquè voldria fer referència a la recent donació dels seus arxius personals i de la seva correspondència a la Biblioteca de Catalunya. Com s’han gestionat tots els tràmits que van culminar en l’acte de recepció del Fons Isidre Grau del passat 9 de maig?
Hi ha un moment que prens consciència clara que tots estem avançant cap a un final i sempre m’ha agradat pensar que la feina feta ha de tenir alguna mena de posteritat, que no s’acaba amb nosaltres. Abans de l’estiu del 2021 em vaig posar en contacte amb la Biblioteca Nacional de Catalunya, perquè sabia que altres companys escriptors havien fet donació dels seus papers, i tot va ser molt fàcil. Posar-nos d’acord i anar seleccionant tot el que havia d’anar a parar al Fons, tenint en compte que l’aniré actualitzant mentre calgui. És un acord que em deixa molt més tranquil.
