Al Palau de la Música vam poder sentir un Mozart i un Beethoven infreqüents, amb l’Orchestre des Champs-Élysées dirigida per Philippe Herreweghe, dintre de la temporada de BCN Clàssics. Amb això no em refereixo pas ni a la Júpiter, la Simfonia n. 41 de Mozart, ni a l’Heroica, la Simfonia n.3 de Beethoven; ambdues són peces habituals de les sales de concert, ben conegudes pel públic barceloní i amb nombrosos enregistraments referencials que, des de la invenció de la música gravada, han permès establir punts de referència teòrics com pràctics. Per posar un exemple, possiblement no hauria existit un moviment historicista sense les dècades d’enregistraments precedents i les seves tendències romantizants. Així doncs, ni compositors ni títols van ser sorprenents.
El que va sobtar d’una vetllada com la d’ahir va ser el fet de tenir un geni de musicalitat extraordinària com Philippe Herreweghe realitzant unes interpretacions personals, poc ortodoxes i irregulars, amb flaixos de geni i amb d’altres de caos. A diferència de la Missa Solemnis que vam poder gaudir fa uns mesos i que es vertebrava amb una verticalitat dominant, fugint així de la tradicional lectura melòdica i de construcció dramàtica, i que permetia obtenir transparències harmòniques molt interessants, amb les obres d’ahir vam sentir un geni que busca, sorprèn, a vegades queda incomprès i en d’altres està a tocar de les portes del cel. Com el pintor de L’obra mestra desconeguda de Balzac, un detall pot fer obrir un univers, però d’altres són només taques borroses.
La Júpiter de Herreweghe va prioritzar el potencial expressiu a l’exhibició: sabent que una orquestra historicista com la dels Champs-Élysées no pot competir ni en volum ni en precisió amb les grans formacions modernes, el mestre va optar per reforçar l’expressió individual de línies i instruments, amb el sacrifici que això comporta a l’hora de crear una narració consistent. Herreweghe va sonar ahir clàssic, conservador, elegant, bombàstic quan tocava, però també explorador, visionari, i per què no, a vegades foll.
Si l’allegro inicial podia representar instants de fúria divina, a l’andante les palpitacions melodramàtiques que el farceixen sonaven plens de contingut, de dramatisme, d’emoció. Però sovint semblava que d’altres parts més simples i menys carregades resultaven poc destacables, potser perquè són menys compatibles amb Herreweghe, o potser perquè servidor no és capaç de percebre la força amb què ell és capaç de fer Bach present a l’escenari. L’allegro final potser va resultar el més satisfactori, amb jocs tímbrics i formals que podrien recordar potser Kandinsky: de línies clares, no sempre ortodoxes, amb colors juganers, molt carisma i sobretot energia.
L’Heroica també va resultar irregular: a l’allegro inicial hi va haver prou moments de màgia, però sense ser memorable. De nou, Herreweghe va mostrar més potencials que no pas evidències, i entenent Beethoven com un personatge que escrivia música molt frontal i directa, la combinació d’ambdós talents va funcionar una part del temps. La Marxa fúnebre va pecar de freda, distant i programàtica, i en d’altres era veritablement terrorífica. És difícil de creure que pugui saltar tant el caràcter de secció a secció, però la musicalitat i el talent caracteritzador de Herreweghe, ben conegudes per tothom, no sempre són fàcilment comprensibles, com va demostrar ahir.
D’aquí que l’scherzo següent fos retornar a un món comprensible i ple d’energia, i que de nou sense ser memorable va ser fàcil i interessant de seguir; amb Herreweghe s’hi poden trobar detalls, idees i oportunitats que amb altres directors seria impossible ni plantejar-se. El finale, també irregular, va pivotar entre ser distant, fragmentat i analític, amb segments de màgia i energia. De nou, i com ja hem dit, un detall pot fer oblidar-ho tot, però també pot resultar de dubtosa elegància. I ara, que sembla que no tindrem Herreweghe la temporada vinent, només ens queda esperar que vingui la següent, amb Bach de nou, i tantes vegades com calgui. De Herreweghe mai n’hi ha prou.
