Una de les visites recurrents que he fet en els meus viatges a París ha estat la del Panthéon. El primer cop va ser per dues importants raons vinculades a la literatura, com em passa gairebé sempre. La primera, visitar la Cripta per veure on estaven enterrats grans escriptors i personalitats que he admirat des de sempre, com Zola, Víctor Hugo o Madame Curie. L’altra, poder veure el pèndol de Foucault. La meva curiositat va créixer després de llegir la novel·la homònima d’Umberto Eco, un llibre que esperàvem amb candeletes després de l’èxit d’El nom de la rosa.
Es pot gaudir de moltes coses dins del Panthéon. La magnificència de la seva arquitectura, la grandiositat de la seva cúpula és aclaparadora. Pensat en principi com una església dedicada a la patrona de París, Santa Genoveva, després de molts periples l’edifici ha acabat sent el lloc de repòs de personalitats il·lustres que el Govern francès decideix que mereixen ser-hi enterrades. Els dos primers van ser Rousseau i Voltaire, i l’última ha estat Joséphine Baker. Cal dir que només hi ha cinc dones que han merescut aquesta distinció. Falta molt camí per recórrer en aquest sentit.
Allí podem visitar-ne la Cripta i retre el nostre personal homenatge a tants personatges que hem admirat. És una passejada íntima i silenciosa que a mi m’agrada fer. A la planta principal, la de l’entrada, hi trobarem l’espai dedicat al pèndol. M’agrada encantar-me i badar mirant com, cada tant, van caient d’una en una les barretes verticals posades en cercle al voltant del gran pèndol que penja d’un filferro de 67 metres enganxat a la cúpula del Panthéon. Un experiment senzill i brillant que demostra la rotació terrestre.
Panthéon.
Sense deixar aquesta planta podem veure, també, en una paret, una placa commemorativa dedicada a Antoine de Saint-Exupéry, l’escriptor que va desaparèixer en un avió el juliol de 1944. Quan es van complir els 70 anys de la publicació d’El petit príncep l’Estat va voler dedicar un espai en aquest edifici a l’autor del llibre francès més llegit i traduït després de la Bíblia. Com que mai no es van trobar les restes de l’escriptor, se li va dedicar una placa commemorativa.
Si no estem gaire cansats us aconsello de pujar els 206 esglaons que porten a la columnata exterior, sota la cúpula acabada de restaurar, que permet veure, en 360 graus, la majoria de monuments de París, des de la Tour Eiffel fins a la Tour Montparnasse, l’Arc de Triomf, la basílica du Sacré-Cœur, etc… De fet, des del 1790 fins al 1889, any en què es va construir la Tour Eiffel, el Panthéon va ser el punt més alt de París. Per tant, les vistes són impressionants. Crec que és un dels edificis parisencs més macos de visitar i que molta gent passa per alt.
Sense moure’ns gaire d’aquest barri, tot i que canviarem de districte, a menys de deu minuts caminant podem arribar al Jardí de Luxembourg per la Rue Soufflot. Hi trobarem una de les deu entrades que té aquest parc. París pot presumir de tenir uns jardins meravellosos. Hi trobem pulmons verds repartits per tota la ciutat. Jo procuro visitar-ne un o dos cada vegada i no me’ls acabo. I aquest, en concret, és dels més bonics. Podeu passejar sota els arbres, veure com la gent practica el tennis, fa gimnàstica o juga als escacs. També hi observareu grups de persones, generalment grans, que practiquen tai-txi, criatures que juguen, passejadors de gossos i esportistes fent multitud d’activitats a l’aire lliure.
Mademoiselle Angelina.
Arribeu-vos a la Fontaine Médicis, un dels racons més macos del Parc, sobretot a la primavera. Podeu seure i llegir en qualsevol de les cadires que el municipi posa a disposició del públic. I també podeu atansar-vos al llac que hi ha al centre dels Jardins i fer el mateix. Llegir, envoltats de flors i d’aquell paisatge tan preciós, no té preu.
Dins del recinte hi ha el Palau de Luxembourg, un macro edifici on hi ha la seu del Senat francès -encarregat de vetllar, també, perquè aquests Jardins continuïn lluint com fins ara- i, dins del mateix conjunt, la residència del President del Senat i el Museu. Us recomano vivament les exposicions que s’hi fan. La majoria de vegades, molt interessants. El museu no és excessivament gran i permet una visita força tranquil·la.
En sortir podem encara visitar el saló de te Mademoiselle Angelina, un clàssic parisenc. No hi trobareu les cues que aquest mateix saló té a la Rue de Rivoli. Aquí, podreu gaudir de les seves delícies sense haver d’esperar. A més, fan creacions exclusives de pastissos o plats relacionats amb les exposicions del museu. I després de satisfer el cos i l’ànima és moment de tornar caminant una estona, si volem, pel Boulevard Saint-Michel i endinsar-nos en els encants del Barri Llatí. Però això… ja seria una altra història.
