La nova novel·la de Juan Manuel de Prada (Baracaldo, 1970), Mil ojos esconde la noche: La ciudad sin luz (Espasa), ens porta al París del 1940, quan el nazisme ja havia ficat l’urpa a la capital francesa. El protagonista, Fernando Navales, ja havia sortit a la seva novel·la més celebrada, Las máscaras del héroe. En aquesta ocasió, aquest periodista falangista rep una missió de Perico Urraca, agregat policia a l’ambaixada espanyola a París: ha de seduir els escriptors i artistes espanyols republicans perquè abracin la causa franquista.
Mil ojos esconde la noche, primera de dues entregues, m’ha semblat un projecte ambiciós i prometedor. Després de vuit-centes magnífiques pàgines (per cert, escrites a mà), m’han quedat moltes ganes de llegir el segon volum. Aquest primer llibre sembla com una llarga introducció, ja que fa la sensació que el que l’autor fa és presentar-nos els personatges i exposar-nos com és el París envaït pels nazis, però la trama encara està per desenvolupar-se. De fet, aquest gran objectiu que té Fernando Navales tot just acaba de començar amb una exposició a la seu de Falange al París ocupat, on participen alguns dels artistes espanyols exiliats.
El que m’ha agradat més de la novel·la és que l’autor ens fa pensar si el que hem llegit sobre la història d’Espanya i d’Europa no ha estat una mica falsejat, potser per quedar-nos amb una versió de la història que no admet matisos o escala de grisos. Per exemple, De Prada juga amb el fet que els artistes republicans exiliats van col·laborar d’alguna manera amb Falange a París, i ho van fer en molts casos per necessitat, per pura subsistència, per obrir-se portes. Això, però, no està prou explicat en les històries de l’exili republicà. ¿Potser els intel·lectuals exiliats han de ser percebuts com a persones perfectes, fermes en les seves idees, sense cap debilitat? Això es pregunta l’autor.
De Prada considera que el relat de la història d’Espanya ha amagat les febleses dels herois, les víctimes de la guerra i, en canvi, ha exagerat la tirania dels dolents, dels vencedors. Tot plegat, segons l’escriptor, és relatiu i la cosa no va només de bons i dolents. Un exemple que dona De Prada d’aquesta escala de grisos és el de Picasso, a qui descriu com un maltractador, egoista i avariciós. Navales, per cert, ni tan sols considera Picasso un bon pintor, sinó més aviat un artista monstruós.
A la novel·la apareixen altres creadors com els pintors Daniel Sabater, Federico Beltrán Massés i Emilio Grau Sala; l’escultor Apel·les Fenosa; els escriptors Gregorio Marañón, Sebastià Gasch, Robert Brasillach, Ana María Sagi i César González Ruano; l’actriu María Casares; els dibuixants Antonio Clavé i Carles Fontseré. He vist en alguna entrevista que l’autor ha investigat per desenes d’arxius (a Barcelona, París, Sitges…), a més d’haver llegit moltes biografies, i que el retrat que fa de cadascun d’aquests artistes és força fidel a la realitat. Mil ojos esconde la noche és una novel·la impressionant que hauria de romandre en la història de la literatura espanyola.
Llegint MOLTES memòries d.exiliats del 39 i-ojo- del 36 he arribat a la mateixa conclusió: el que ens han explicat de la Guerra Civil i de l.Esp Republicana, és simplista quan no poc verídic. Qui ha fet el relat?. Molt be el crític i JM de Prada és un crack. Tenim a youtube exili.cat.1939