Rosa Maria Prat i Balaguer (Terrassa, 1950) és doctora en Ciències de l’Educació i llicenciada en Pedagogia. Mestra de professió i directora d’educació primària, actualment està jubilada. Des de fa molts anys viu a Sant Sadurní d’Anoia, població a la qual va dedicar el llibre Coneguem Sant Sadurní d’Anoia (1994). El 2018 publica la seva primera novel·la, finalista del Premi Autor Revelació de l’Ateneu Barcelonès: Pedres blanques (traduïda al castellà el 2020). Després vindrà el recull de relats El batec del temps (2020), i la novel·la Terra de vinyes (Premi Celler de Lletres 2020).
Amb la seva obra de ficció intenta recuperar la memòria històrica i donar veu a les dones. Aquest ha estat, també, un dels objectius de la darrera novel·la: Elisenda. Reina de la Corona d’Aragó (Terra Ignota Edicions, 2024), una narració d’amistat i d’amor amb el rerefons de les intrigues de palau i dels secrets familiars.
Elisenda. Reina de la Corona d’Aragó ens presenta aquest personatge històric, fundador del Monestir de Pedralbes. Quina relació manté amb la teva primera novel·la Pedres Blanques?
A Pedres blanques el personatge d’Elisenda de Montcada i de Pinós apareix com a secundari. Com a promotora i protectora de Petras Albas i que en enviudar del rei Jaume II, es retirà a viure en el Palauet de la Reina, annex en el cenobi. A la novel·la apareix com l’amiga i confident de l’abadessa Sobirana Olzet.
És així com apareix el teu interès per la figura d’Elisenda de Montcada?
El meu interès per la reina Elisenda neix com a curiositat. En el procés de recollida d’informació sobre aquesta època i sobre aquest personatge em sorgeixen una sèrie d’interrogants als quals no trobo resposta.
Per exemple?
Per què es casa als trenta anys? En una època en què els matrimonis infantils els pactaven les famílies de la noblesa pocs dies després de néixer per tal d’ampliar el seu poder i el seu patrimoni.
És una bona pregunta. Però has parlat d’interrogants, en plural. Algun altre que puguis comentar?
Sí. Elisenda va ser filla d’un llinatge molt important del segle XIV, els Montcada, molt vinculats a la corona d’Aragó. Quina deuria de ser l’educació que va rebre? En aquells anys en què l’educació pràcticament no existia, especialment de les nenes. Només existia en els llinatges molt importants ja que així possibilitaven la unió matrimonial amb altres llinatges de més categoria si les circumstàncies ho permetien.
Està clar que hi ha força preguntes al voltant del personatge. Alguna altra qüestió?
Per què es retira a Petras Albas sense fer-se religiosa? Realment ella havia estat la promotora del monestir, però per quines raons s’havia aposentat en el seu palauet?
Amb tot això que comentes, es tractaria d’una biografia novel·lada? D’una ficció històrica?
És una novel·la, una ficció històrica. Aquest buit documental m’ha permès fer-me algunes preguntes i formular-me algunes hipòtesis o respostes.
De nou tenim les preguntes al voltant d’Elisenda de Montcada.
Què va passar durant els primers trenta anys de l’Elisenda? Era una noia soltera que vivia amb la família del seu germà en el palau Montcada de Lleida? Era una monja que surt d’un convent per casar-se amb el rei? Era una dona vídua sense fills? Aquestes llacunes històriques em permeten novel·lar de forma versemblant com devia de ser la seva joventut i els seus impulsos amorosos amb un cavaller templer. Per altra part, és en aquest moment històric quan es dona la condemna d’aquest orde religiós-militar, cosa que aprofito per analitzar-ho i valorar-ho.
I referent al que has comentat sobre el casament amb el rei?
¿Qui decideix el casament d’Elisenda amb el rei Jaume II, el Just? Els pares ja s’havien mort. Possiblement va ser Ot de Montcada, el germà gran, que era senescal del rei. Elisenda ha d’acceptar aquest matrimoni tardà i renunciar a la maternitat perquè el rei és gran i està malalt. Va ser un matrimoni que va durar cinc anys. La dona no podia oposar-se a les decisions del pare o del germà gran, tutor i hereu de la nissaga. En aquest punt reflexiono sobre el paper de la dona en aquells anys, que havia d’acceptar sí o sí les decisions dels seus pares o germans.
Però a més de pares i germans, a la novel·la tenim un personatge força interessant: Guillem de Montagut, l’amor d’Elisenda de Montcada.
Guillem de Montagut és un noi que ha estat educat en el castell templer de Montsó (Osca) sota la protecció de Berenguer de Bellvís. Davant del Decret reial de persecució dels Templers a tot el Regne de la Corona d’Aragó per part de Jaume II, el gran Mestre envia el seu alumne al monestir de Sixena i al castell d’Aitona amb una carta de recomanació del jove adreçada a Ot de Montcada. Elisenda coneix a Guillem i neix entre ells un amor de joventut que serà una amistat que els lligarà al llarg de les seves vides. Guillem es converteix en un cavaller important al servei del rei de Sicília.
I continuant amb alguns dels personatges de la novel·la, en trobem un que ja coneixíem de l’esmentada Pedres blanques: la germana Clara. I el seu paper és força important per a l’evolució de la història que se’ns mostra. Què cal ressaltar, d’aquesta religiosa?
A Pedres blanques la germana Clara s’havia quedat en el convent de Santa Clara de Messina (Sicília) fugint de la persecució de la Inquisició. Gràcies a la intervenció del frare Joanot de Cervelló.
I en la novel·la que acabes de publicar?
A Elisenda, Reina de la Corona d’Aragó, el personatge de la germana Clara ha tornat a la comunitat religiosa de Petras Albas, gràcies a la intercessió de la reina. És la cuidadora de l’Elisenda durant els últims dies de la seva vida a la cambra del palauet. Jo ressaltaria la seva bondat, l’estimació i la paciència que té en escoltar les vivències i els records de la vida viscuda per la seva senyora. A través dels diàlegs representa la veu crítica de la consciència de la seva senyora. És una persona que aporta pau i benestar a la reina.
Ja que esmentes Elisenda de Montcada, el seu paper en les decisions que es prenien des de la Corona d’Aragó va ser important?
Elisenda va ser la quarta esposa del rei Jaume II. Quan es van casar ell tenia cinquanta-cinc anys i ella trenta. Segons la Crònica medieval de Ramon Muntaner (segle XIV) el rei era un home turmentat i malalt, amb molts problemes de salut a causa dels disgustos amb els seus fills. Elisenda va aportar-li pau i tranquil·litat. Un dels episodis interessants que explica el cronista és l’arribada del seu fill Alfons a Port Fangós de l’expedició a la illa mediterrània de Sardenya. Elisenda fa un paper de mediadora en la resolució d’aquests afers familiars.
I en qüestions de tipus polític?
En relació a les decisions que es prenien a la Corona d’Aragó, Elisenda no va tenir cap paper com a lloctinent. En aquesta època les reines són esposes i consorts, la seva missió és tenir fills i donar descendència a la Corona. Sí que voldria ressaltar la influència que va tenir un cop vídua, en el palau reial, en el conflicte de la successió a la corona d’Aragó després de la mort del rei Alfons.
Quin va ser el seu paper?
Elisenda va jugar fort a favor de l’infant Pere, net de Jaume II i fill del primer matrimoni amb Teresa d’Entença, enfront dels partidaris de l’infant Ferran, fill d’Elionor de Castella, la segona esposa del rei difunt. Més endavant esdevindrà el rei Pere, el Cerimoniós.
I a banda de la seva possible influència a la Corona d’Aragó, algun altre fet destacable?
Elisenda de Montcada i de Pinós va tenir un paper molt important en els Privilegis i les Ordinacions que va dictar per al monestir, tot un llegat de la reina que va arribar a convertir el monestir de Petras Albas en un veritable centre de poder femení en l’època medieval.
Ara acabem de referir-nos al personatge històric i real d’Elisenda de Montcada, cosa que em duu a plantejar-te com va ser el treball previ de documentació.
En el procés de documentació sobre la novel.la Pedres blanques ja tenia uns apunts històrics sobre la reina Elisenda. Posteriorment, tirant el fil de la recerca, vaig topar-me amb el testament del pare de l’Elisenda i l’arbre genealògic dels Montcada, fruit del treball d’investigació de Marta Monjo Gallego, on apareixen tots els fills i les filles, inclús una filla il·legítima, Sibil·la de Montcada, que més endavant esdevindrà l’abadessa d’Avinganya, gràcies a la intercessió de la reina davant del papat d’Avinyó.
I suposo que també altres publicacions i treballs d’investigació sobre l’època i el personatge t’hauran anat bé per construir la teva història.
Sí. Igualment amb les publicacions i ponències de la professora Francesca Español, de l’Esther Balasch, de l’Anna Castellano, dels Amics de la Seu Vella de Lleida, del Grup de Recerca de les Terres de Ponent. He d’agrair la informació facilitada per Eusebi Valera, sobre la Baronia d’Aitona, a l’Arxiu Municipal de Lleida. A l’Historiador Lluís Massana Llorens, autor del Pròleg. A Sor Isaura Marcos de Pedralbes. A les persones que m’han atès en els viatges que he fet a Aitona, a la Suda de Lleida i de Tortosa, a Santa Maria de Pedralbes, al monestir d’Avinganya i de Sixena… etc.
M’agradaria fer esment d’algun aspecte tècnic. Per a l’estructura de la novel·la has segmentat la narració en 10 apartats, essent el darrer una mena d’epíleg. I cadascuna d’aquestes parts, subdividida en capítols, duu a l’encapçalament el dia en què té lloc l’acció que s’hi mostra. Per què has utilitzat aquest sistema proper al dietari?
L’estructura de la novel·la es basa en els últims dies de la vida de la reina. Comença el relat el diumenge, dia 30 de juny de 1364 fins el 7 de juliol. Durant aquests nou dies d’estiu, Elisenda explica els seus records i vivències a la germana Clara. Recordem que durant aquests anys coincideixen fets històrics molt importants com són: l’expansió de la Corona d’Aragó pel Mediterrani, les lluites amb els sarraïns per l’ampliació del territori, la persecució dels templers… Fets que Elisenda explica des d’una visió femenina i amb una mirada crítica.
Elisenda de Montcada va morir a una edat avançada.
La reina mor el dia 9 de juliol a l’edat de 72 anys, una edat molt longeva per aquella època. Les seves despulles descansen a l’església del Reial monestir de Santa Maria de Pedralbes. La història acaba el dia 14 de juliol del mateix any, amb el desenllaç final de la novel.la.
Continuant amb alguns aspectes tècnics, molts capítols s’inicien amb un diàleg entre Elisenda i la germana Clara, però en general la veu narradora recau en la mateixa protagonista. Com vas decidir l’ús d’aquesta primera persona que ens explica la seva història?
La veu narradora de l’Elisenda en primera persona dona més força a la història i resulta més propera al públic lector. El referent per utilitzar aquest estil literari ha estat l’obra teatral de Samuel Beckett Tot esperant a Godot i La larga espera del ángel de Melania G. Mazzucco sobre els últims dies de la vida del pintor italià Tintoretto.
Uns referents força interessants. I ja per anar acabant, tens algun nou projecte a punt de veure la llum?
Aquests mesos m’estic dedicant a donar a conèixer la novel.la. He fet quatre presentacions: a Santa Margarida i Els Monjos, a Sant Sadurní d’Anoia, a Vilafranca del Penedès, a Solsona i a Terrassa. Properament tinc previst fer-les a Martorell, a Aitona, a Vilanova i La Geltrú, i a Lleida. Estic contenta perquè el llibre està tenint molt bona acollida amb comentaris interessants i positius. Tinc entre mans un projecte de memòria històrica que espero amb temps poder fer-lo créixer i que pugui veure la llum.
