Hi va haver una època en què els centres psiquiàtrics eren una mena d’institucions d’internament per a totes aquelles persones amb trastorns mentals que la societat volia tenir arraconades. No hi havia una gran preocupació per la dignitat ni la qualitat de vida dels afectats, simplement esperaven tancats, inflats a pastilles, maltracts molt sovint, i sotmesos a pràctiques avui rebutjades com la teràpia amb electroxocs. Més que teràpia, en realitat, era una forma de control, de tenir els interns calmats i atemorits. Era una època en què s’aplicaven també tècniques invasives com la lobotomia, sense fer-ne gaire seguiment.
Una d’aquelles pacients va ser la neozelandesa Janet Frame (1924-2004), qui va deixar escrit el seu testimoni en la novel·la Cares enmig de l’aigua (Trotalibros amb traducció al català de Xavier Pàmies i al castellà de Patricia Antón), una obra que tot i ser de ficció, recull moltes de les seves experiències. Frame, qui va ser diagnosticada amb esquizofrènia, va passar per diversos centres psiquiàtrics, va ser sotmesa a teràpies diverses i va estar a punt de passar per una lobotomia, que ja tenia programada, però de la qual es va deslliurar quan va guanyar un concurs literari i els seus metges van decidir anul·lar la intervenció.
Frame va començar a escriure com a teràpia. La protagonista d’aquesta novel·la és Ístina Mavet, qui ens descriu el dia a dia en els diversos centres psiquiàtrics on és ingressada, posant especial atenció als episodis constants de maltractament per part dels treballadors. La teràpia d’electroxocs era la més temuda, les internes anaven a dormir amb la por de rebre una descàrrega l’endemà, cosa que passava si aquell dia havien tingut un comportament suposadament inadequat. Les dinàmiques diàries eren sempre les mateixes, tot i que de tant en tant Ístina era destinada a un pavelló diferent (alguns d’aquests pavellons eren percebuts com petits inferns on ningú no hi volia anar).
Janet Frame.
La protagonista pateix pors i deliris, se sent perseguida, i la manera de narrar de Frame retrata aquest estat d’inestabilitat. En alguns moments, hi ha personatges que desapareixen de sobte, Ístina no en sap res, d’elles, fins que descobreix que alguna s’ha mort. Ístina se’ns mostra com un animal abandonat, sense gairebé visites, maltractada, atemorida i sense entendre del tot com funcionen les institucions mentals que l’acullen; per exemple, no comprèn quin és el tipus de relació que ha de tenir amb les treballadores del centre, que un dia semblen estar de bon humor i d’altres molt agressives. Cares enmig de l’aigua és el relat d’un infern, explicat de forma fragmentària, confusa en algun moment, fins i tot.
Confesso que la lectura se m’ha fet feixuga. El relat d’aquest dia a dia m’ha semblat molt repetitiu, la qual cosa puc entendre si el que ens vol transmetre Frame és aquesta monotonia angoixant, però, així i tot, tinc la sensació que el relat, en determinat punt -molt aviat, de fet-, deixa d’avançar. A més, he llegit l’edició catalana, i la traducció de Xavier Pàmies no m’ha permès connectar amb la història. M’ha semblat una traducció d’una altra època, amb expressions i recursos que no estic segur que connectin gaire amb el lector d’ara. Per exemple, en lloc de dir «caramel» o «llaminadura» (la propina que les treballadores del centre donen a les internes), Pàmies parla sempre de «carmelos» i és una paraula que apareix molt sovint (a vegades, fins a tres vegades en un únic paràgraf).
No poso en dubte el valor testimonial d’aquesta novel·la, però des del punt de vista literari no m’ha fet el pes. Hi ha moltes obres de ficció i de no ficció que recullen les vivències dels seus autors en centres mentals o en altres tipus de centres de repòs, algunes són autèntiques joies literàries, però en Cares enmig de l’aigua no he trobat gaire complexitat argumental, tot és molt a la vista i repetitiu.
