Fes tot això alhora: somriu a mitja boca, ensenya les dents, obre els ulls plens de fúria i digues, suaument, «nit reposada.» O, per altra banda, obre les cames en un eixancarrament obscè i amb ulls plorosos fes-te el milhomes mentre expliques com ets de bo. Aquests gestos contradictoris, aquestes actituds que no es veuen mai juntes, quina por, quina excitació generen. Els personatges del nou espectacle de la renovada Sala Atrium, amb text de Víctor Català i amb direcció d’Albert Arribas, són un tour de force que exploren totes aquestes possibilitats expressives.
Les intèrprets, Paula Blanco i Oriol Genís, deixen emocions i gestos gravats a la retina. Presenten personatges complexos, d’energia reprimida i descontrolada, d’emocions explosives, de somnis trencats i records que viuen en els seus ulls. A la primera meitat, el personatge de Paula Blanco recita el text de La tieta i es mou només de cintura cap amunt. Més aviat, només de coll amunt. Però en cap moment queden els ulls quiets, uns ulls que exploren amenaçadorament el seu entorn, expressant un gran turment intern, o una gran alegria i il·lusió, o una resignació pausada.
Els acompanya o un somriure dolgut o un rictus de gran violència, amb unes galtes que tremolen i uns ulls que ploren. La dicció és fabulosa, els accents a les paraules, marca Arribas, tot un espectacle en si mateixos. Per acabar-ho d’enfosquir, la il·luminació també canvia i aliena els personatges a la primera part, amb una llum que podria ser de trenc d’alba, que atrapa una ment que no ha aclucat l’ull en tota la nit.
Com si el torrent de pensament, sensacions i idees de la protagonista fossin un corpus d’experiències de quaranta minuts que hom pot tenir quan es lleva, i on la desil·lusió dels amors impossibles, el no poder ser mare, el no tenir raó de viure, fossin una amarga píndola existencialista que la protagonista es veu obligada a prendre per donar sentit al seu dia a dia. La ironia, la ràbia, les emocions expressades en objectes quotidians. Quina experiència més intensa, i quin goig veure la Paula Blanco excel·lint en una tasca tan rica i complexa i assolint ser un vehicle de transmissió de tantes coses amb tan poc, però tan ben fet.
Mentrestant, Oriol Genís plora al seu costat. No dirà res fins que comenci el seu monòleg, la Verbagàlia que dona nom a la producció. Alguns temes que han aparegut a la secció anterior es presenten de nou, però n’apareixen de molts altres. El personatge de Genís no és nocturn: viu de dia, no té vergonya, té emocions i empenta però també un gran dolor. Recorda què és ser jove i les seves reaccions a una mort sobtada, a una oportunitat laboral, a plantar cara al poder són sinceres i compromeses, malgrat ser presentades en un espai tan intens, breu i fragmentat.
Cada tema, sigui obscè, descarat o punyent, permet a l’actor fer gala de la seva versatilitat. Al Genís el veiem cridant (amb una impostació sublim!), cantant a plena veu, plorant… i les paraules que diu a cada secció queden impregnades d’emoció, de dolor, d’existència viva i rica. És possible que el seu personatge no tingui una ment privilegiada, però representar-lo amb tant matís, honestedat i execució tècnica magistral sí que indica que ens trobem davant d’un animal escènic.
Per acabar, fantàstic el vestuari de Manuel Mateos, de colors tranquil·litzadors i formes lleugerament exagerades que afegeixen una capa de contrast addicional davant les vides tumultuoses dels monologuistes. Adequadíssima i interessantíssima l’escenografia de l’espectacle, així com el treball sonor, alienant i humit, de Lucas Ariel Vallejos. Verbagàlia ens deixa preguntant-nos si és possible deixar de sentir, de pensar, de recordar. Sembla que el més important, però, serà prendre l’acció i abraçar la vida per a no quedar-se enrere.
