Hi ha obres que transcendeixen el seu valor com a productes artístics d’un temps i d’un lloc per alçar-se com a monuments a la memòria d’un passat tràgic que no s’ha d’oblidar. A aquest selecte grup pertanyen El Guernica de Picasso i els Desastres de la guerra de Goya, però també l’obra Maus d’Art Spiegelman i sens dubte aquest revelador còmic escrit a quatre mans per Paco Roca i el periodista Rodrigo Terrasa. Dibuixat pel propi Roca amb una força expressiva i sensibilitat dignes de l’autor d’obres tan fonamentals com Los surcos del azar o La casa.
L’abisme de l’oblit és una obra fascinant que beu de la crònica periodística, en la qual descobrim ecos d’autors com Joe Sacco, una referència de la investigació periodística en el format de la historieta. Però també resulta, conforme devorem les seves pàgines, un thriller que ens manté atrapats fins al final. Descriu l’odissea de la Pepica Celda per recuperar les restes del seu pare, assassinat l’any 1940 a Paterna, en un dels moments més durs de la repressió del règim franquista. La seva veu representa el crit silenciós de moltes famílies que encara avui dia tracten de localitzar les restes dels seus éssers estimats per enterrar-los amb dignitat.
Els autors fan avançar el relat traçant diverses línies argumentals que l’enriqueixen. Així, d’una banda, se’ns mostra el procediment científic d’exhumació contrarellotge de la fossa comuna on Pepica creu que descansa el seu pare. Els arqueòlegs es veuen obligats a concloure la feina un mes abans del previst, pel risc de perdre la darrera subvenció concedida per la llei de Memòria Històrica. Acompanyem la Pepica i altres familiars en la seva angoixa mentre esperen el complicat procés d’identificació a partir de mostres d’ADN.
Els seus records s’alternen amb la narració dels esfereïdors moments finals dels innocents que van deixar la vida en aquella fossa, la 126 (on van ser llençats unes 200 víctimes afusellades), una més entre moltes d’altres escampades pel cementiri de Paterna, on es calcula que van ser enterrades més de dues mil persones. La poesia visual que Paco Roca imprimeix a les seves pàgines permet a la veu dels morts reclamar la seva memòria. És la màgia de les vinyetes posada al servei del diàleg entre la nostra realitat i el passat. Pàgines que sorprenen i que són certament evocadores.
Hi ha moltes escenes per al record, on l’absurd kafkià i la irracionalitat que viuen els condemnats remou per dins i fan deixar per un moment la lectura. La violència irracional que vexa els cossos dels morts és especialment punyent. El guió sòlid i brillant prescindeix en ocasions del text i es deixa guiar per l’art narratiu de Paco Roca. D’aquesta manera, els silencis tenen un gran pes en el drama de víctimes innocents com José Celda, el pare de la Pepica, No obliden Roca i Terrassa, però, els supervivents, que carreguen en la seva consciència el pes dels actes obligats a escometre.
La novel·lesca història del Leoncio Badía, jove republicà que escapà de miracle de ser afusellat, i que acaba com l’enterramorts dels seus, tal com l’odi dels opressors manifesta, és un dels vehicles conductors del relat, canalitzant aquest riu d’històries de vida. Leoncio s’erigeix com la representació del millor de l’esperit humà. La lluita d’aquest Schindler per restituir, en les pitjors circumstàncies, la dignitat dels morts rememora la tragèdia humana del mite, la dels plors del rei Príam suplicant a Aquil·les el retorn de les restes del seu fill Hèctor. El testimoni vital de Leoncio ensenya una vegada més com la realitat supera la ficció.
Estem davant d’una obra necessària, contundent, de factura impecable i que manté un difícil equilibri entre el relat periodístic objectiu i el valor de l’art com a mitjà de denúncia i reflexió. L’abisme de l’oblit, publicada per l’editorial Astiberri en doble versió, castellà i català (amb traducció, en aquest cas, de Tina Vallès), és sens dubte una lectura imprescindible, interessant com a font divulgativa històrica o fins i tot com a material didàctic escolar. Una novel·la gràfica que convida a la relectura i a la discussió serena. No podem imaginar una manera millor de narrar aquesta dura, emotiva i impactant història. Sens dubte Paco Roca, amb la inestimable col·laboració de Rodrigo Terrassa, ho ha tornat a fer.
Cada nova obra de Paco Roca és una autèntica celebració, un plaer redescobrir-lo. És un autor fascinant i, sens dubte, el seu treball resulta imprescindible. Ens ofereix perspectives sobre qüestions importants que, sovint, queden en l’oblit.