Alba Valdivieso és una jove soprano que, amb una veu rica i expressiva, va guanyar el Concurs Mirna Lacambra el 2024. Va debutar a La Bohème fa pocs mesos a Sabadell, així com a un altre gran títol puccinià, Suor Angelica, a Berlín. La cantant ens parla del món de l’òpera, de les exigències d’una carrera lírica i quins referents musicals la inspiren.
Com has arribat a ser cantant d’òpera?
Ha sigut tot un procés! No va ser pas una revelació que m’arribés sent una nena. El meu primer contacte amb la interpretació va ser amb el violí i cantant en cors, durant força anys. Tocant en orquestres, vaig fer un clic i vaig sentir que els grans conjunts poden ser més que la suma de les parts. Avui dia, de l’òpera m’apassiona que hi hagi tanta gent de tantes disciplines sumant-se per fer possible un esdeveniment total.
Què vas aprendre tocant el violí?
El violí em va permetre descobrir la música: vaig veure com cada peça permet diferents aproximacions i interpretacions. A més, hi havia el fet que pogués ser part d’un ensemble de cambra o d’una orquestra. Però no era el meu instrument! Cantant en cors sentia molt més la connexió entre el meu instrument i la música. I en època de Covid, un bon dia em vaig llevar i ja havia pres la decisió de fer una carrera com a cantant.
Què se sent quan es comença a ser cantant?
A l’inici no estan treballats els músculs i no saps on vas, no hi ha direcció ni tens cap idea de quin serà el resultat al cap de cinc anys. Treballant amb Cristina Segura vaig preparar-me per entrar al Superior, on he estat amb les professores Maria Dolors Aldea i Marta Pujol. La Cristina em deia, per posar un exemple, que ja em veia atacant pesos pesants del repertori operístic, com ara la Isolda! I jo vaig haver de començar a fer recerca perquè encara no sabia què era.
Com et prepares un rol? No cal que sigui Isolda!
Isolda no és per ara, òbviament! Ella feia sobretot referència a les qualitats del meu instrument, que he continuat treballant. Ara m’interessa sobretot entendre els personatges i la música que els caracteritza: saber per què es diu cada frase, com transforma el compositor aquell contingut en música i línia, i com ho transformo jo en una caracterització, afegint-hi les meves vivències i els meus pensaments. Com em diu la Marta Pujol, es construeix el personatge des de la partitura.
Tens alguna tècnica que vulguis compartir?
Jo em faig traduccions al català d’allò que canto, per a estudiar-ho paraula a paraula i entrar en contacte amb el personatge. També faig una anàlisi de les parts musicals, amb l’experiència que tinc amb el violí, cant coral i una mica de direcció, per veure què hi ha més enllà de cada nota individual. Finalment, m’acostumo a interpretar les notes i el text per poder treballar al marge de l’emoció, que a vegades et pot dificultar executar amb tècnica. Això sí, sense sacrificar sinceritat. I tenint fe en el futur! Que s’ha de creure en un mateix per a ser sòlid.
T’escoltes a tu mateixa?
Sí, em gravo sobretot quan vocalitzo. La percepció que es té com a espectador no és la mateixa que com a músic, especialment amb la veu. Per dins estem pensant en l’afinació i mantenir-la, i no podem percebre els nostres colors. Em permet relacionar sensacions bones que es tenen, amb resultats sonors externs també bons.
Com definiries l’òpera?
Crec que el que no és, és un art diví, de dives inaccessibles. Realment és una feina, i el que fem és compartir amb el públic la veritat que es crea en la interpretació. Ho definiria com un munt de persones treballant juntes i a l’una per transformar la gent que ve a veure i escoltar l’espectacle. És treball en equip!
Com es gestiona la diversitat d’opinions i crítiques?
He après a escoltar poques persones amb el cor obert, perquè a vegades es pot prendre mal. També s’ha de filtrar, no escoltar allò dolent ni allò molt bo. Crec que això dona estabilitat. Ara mateix, les opinions de la gent que ha vist el meu progrés m’han ajudat a construir-me. Al començament és important creure que el que s’està fent és invertir en un mateix, com si fos una empresa emergent que comença a desenvolupar-se. I amb el temps i bona feina, s’obtindran resultats.
La carrera et porta lluny del país a vegades!
Visc un moment increïble. Visc i estudio fora, gaudint d’Alemanya i d’un sistema d’ensenyament meravellós: fem ioga, esgrima, educació corporal, fonètica, repertori… però mai oblido casa meva, i ara tinc alguns projectes a Catalunya que em fan moltíssima il·lusió, que són meus del tot: faig unes Il·luminacions de Britten semiescenificades al Conservatori, en poques setmanes, i un programa amb cançó catalana i alemanya que, mitjançant la poesia, narra una vida.
Quins noms tens com a referent?
Podria dir Tebaldi, Callas, Jessye Norman… les quals anaven molt enllà com a intèrprets i missatgeres. Per al lied, Fischer-Dieskau i Norman, ella especialment en el lied postromàntic. Christa Ludwig també és una grandíssima mezzo! Hi ha tantes veus especials, úniques de les quals es pot aprendre coses… S’han d’escoltar sempre, però amb visió crítica, per no oblidar com ho faria jo com a intèrpret. I de compositors, Schönberg m’encanta! Ara treballo les Brettl-lieder. També Alma Mahler! I Puccini, naturalment.
És possible emocionar-se damunt de l’escenari?
Parlant de què suposa estar damunt d’un escenari, hi ha una entrevista de la Callas en la qual es pregunta: «com voleu que m’emocioni?» Ara començo a entendre què volia dir: si l’intèrpret s’emociona i s’interromp el missatge, el públic no podrà sentir l’obra. Oi tant, que jo ploro cantant Puccini! Però millor fer-ho abans de pujar a l’escenari, per exemple estudiant. En escena no pots ser tu, s’han de resistir les emocions pròpies, per transformar-se en el personatge i transmetre. I no oblidem que tenir un bon dia per cantar, passarà poc! Sempre hi ha distraccions, canvis en l’instrument, estats anímics. Per cantar òpera s’ha de construir una personalitat que demana rigor, treball, dedicació, sacrifici i entrega.
