El Requiem de Romeo Castellucci deceb al Liceu. La proposta és de caràcter postminimalista: en espais buits s’hi ofereixen molts gestos, idees i esdeveniments que recorden al món performàtic de les últimes dècades del segle passat. Per fer-nos una idea, es pot comparar amb El Messies de Händel que la temporada passada va portar Bob Wilson: en aquell, l’estatisme construïa un discurs; en el Requiem no paren de passar coses. Coses petites, grans, brutes o netes, sempre en moviment. Aquest maximalisme dins d’un cub minimalista és la primera de moltes contradiccions que, en aquest cas, aniran traient tota credibilitat a la proposta.
Per una banda, hi ha referències a la història de l’art europeu, amb citacions directes o indirectes; per altra, l’espectacle és un conjunt inconnex de referències. En un instant, l’espectacle és negre sobre negre, impossibilitant veure res als espectadors que pateixen alguna limitació visual; en d’altres, és blanc sobre blanc, amb una il·luminació que recorda als millors anuncis de Benetton dels 90. En una secció, els intèrprets van de blanc; al següent, de colors. La constant contraposició de colors, formes i figures és esgotadora, no explica res, no dialoga amb l’obra, no té contingut dramàtic.
Com les pitjors performances artístiques de les últimes dècades, arriba al seu punt àlgid quan acaba i la vida pot continuar endavant perquè ja no es perd el temps. Les poques escenes d’impacte (el robot-bebè, la paret gegant movent-se) es perden dins d’un contínuum d’absoluta indiferència creativa i que, a sobre, dificulta que la música de Mozart se senti bé. Parlo, per exemple, del fet que el cor hagi de cantar en rotllana, saltant i projectant la veu cap a l’escenari; d’haver de passar un minut de rellotge escoltant com el cor arrenca paper de la paret per revelar un missatge que pretén impactar, però que no vol dir res.
És impossible trobar contingut en un constant anar i venir d’escenes que podrien estar generades per intel·ligència artificial. A sobre, una infinitud de substantius es projecten a l’escenari per fer reflexionar sobre la finitud. Sembla que no hi hagi res més potent que demanar a ChatGPT que faci una llista d’animals extingits i que aquesta sigui projectada mentre sona Mozart. També és ridícul que en una secció sencera es mencionin obres de la història de l’art europeu desaparegudes i que no es mencioni cap obra de dona i que se’n mencionin diverses de Michelangelo. Potser se m’escapa el missatge que uneix Van Gogh, Hans Holbein i Velázquez, però també es perden les ganes de voler-ne saber res.
L’espectacle només s’aguanta per l’heroica feina del cor el qual, tot i està sotmès a nombroses peticions desconcertants, manté una qualitat considerable al llarg de la vetllada. Sigui ballant, en rotllana o en una classe d’aeròbic, el conjunt de veus demostra capacitat expressiva i textural. Impossible arribar al grau de refinament que fa pocs dies ens portava la formació Bach Collegium Japan amb en Masaaki Suzuki, però veient tot el que passava a l’escenari, podem estar més que satisfets.
També cal destacar la feina dels solistes, el vent fusta de l’orquestra de la casa i la direcció de gestos interessants de Giovanni Antonini. Malgrat les bones intencions musicals, després de l’últim gemec creatiu de la producció, el silenci i la foscor de la sala van ser més que benvinguts: davant de tant soroll, la tranquil·litat de saber que no hi ha ningú bombardejant-te amb conceptes aleatoris.
